Déu, un simple nom inventat per la imaginació

Hi ha un problema filosòfic que va ser motiu de discussions aferrissades entre els diferents filòsofs al llarg de molts segles. Quin era? Doncs, era la qüestió dels Universals. Un Universal és una noció genèrica que fem servir per referir-nos a objectes que tenen trets en comú. La paraula “taula”, “ordinador”, “teclat” són noms genèrics per referir-nos a uns objectes, per tant són Universals (per exemple: el nom “taula” el podem aplicar a tots els objectes que comparteixen característiques semblants). Però, també ho són “bé”, “mal”, “llibertat”, “Déu”…

S’ha de tenir en compte doncs, que hi ha dues categories diferents d’Universals: uns que es refereixen a coses concretes i uns altres que són simples productes de la nostra imaginació. En els primers queda clar que ens referim a uns objectes existents, en tant que els podem percebre d’alguna manera, el problema està en els segons termes perquè d’ells no en tenim experiència directa. Dels primers es pot dir fins a un cert punt que l’objecte ha fet el nom, perquè a partir de diferents elements comuns hem simplificat els termes per a parlar d’ells, però podem dir el mateix dels altres: “bé”, “mal”, “llibertat”, “Déu”… quina experiència en tenim? D’on hem tret aquests conceptes? De la nostra raó? Estan en un altre món? De la imaginació? En definitiva, com els hem construït?

    "La primera opinió podria ser que l’universal és un concepte de la ment, i que aquell concepte és realment el mateix acte de coneixement, de manera que aleshores l’universal no seria sinó un acte confús de coneixement de la cosa; (…)

   La segona opinió podria ser que l’universal és una espècie que s’anomena universal, perquè es referix de manera igual a totes les coses singulars; i així, representant, és universal, i en el seu ésser és, no obstant, singular. (…)

   Una altra opinió podria ser que l’universal és una cosa vertadera, que segueix l’acte de l’intel.lecte, que seria la semblança de la cosa, i seria universal precisament perquè es referiria de manera igual a totes les coses. (…)

   La quarta opinió podria ser que res no és universal per pròpia naturalesa, sinó només per haver estat establert.(…)

   Jo, però, sostinc això: que cap universal no és res que existeixi, de cap manera, fora de l’ànima, sinó que tot allò que és universal predicable de moltes coses per la seva naturalesa, està en la ment, o bé subjectivament o bé objectivament, i cap universal no pertany a l’essència o quidditat de cap substància."

  1. Nominalisme: els universals són signes de les coses, noms que les substitueixen.
  2. Realisme ingenu Platònic: els universals són reals i vertaders, independents de les coses.
  3. Conceptualisme Socràtic: els universals són conceptes mentals.
  4. Realisme moderat d’Aristòtil: els universals existeixen en les coses i en la ment.
  5. Convencionalisme sofístic: els universals són convencionals.  

Personalment defenso un cert convencionalisme-nominalisme. Nominalisme respecte a la primera categoria d’Universals, els que es refereixen a objectes concrets; i convencionalisme respecte a la segona categoria, perquè no són més que productes de la nostra imaginació. Per exemple: Déu correspondria a la segona categoria.

[@more@]



1 comment so far ↓

#   Perejoan on 01.29.05 at 18:11     

CATEGORIES D’UNIVERSALS
Déu: producte de la nostra imaginació
Bé: producte de la meva imaginació
Mal: producte de la meva imaginació
Llibertat: producte de la meva imaginació
Taula: la única cosa concreta que ara tinc davant
Ostres, tu! Ara ho començo a entendre. Estem parlant de lingüística. Deixem doncs els filòsofs i anem-nos-en a veure Bloomfield, Chomsky, Bally…
Perdona. Ja ho sé: sóc un ignorant.