La filosofia i el món segons J. Ferrater Mora

Avui inicio una nova categoria: filòsofs i filòsofes. No tractaré dels renombrats filòsofs (val a dir que la majoria són homes), dels quals tothom més o menys n’ha sentit a parlar alguna vegada, sinó d’aquells i aquelles altres, els menys nombrats i gairebé gens tingudes en compte, que també mereixen el seu lloc en la història del pensament.

Per començar: J. Ferrater Mora. He pensat en aquest filòsof després d’haver llegit un post en un bloc que en parlava i he recordat una conferència que vaig poder escoltar, pocs anys abans de la seva mort (1991), on explicava d’una manera senzilla i agradable “L’aportació de Wittgenstein a la filosofia contemporània” a Girona (13 d’abril de 1989). Dic senzilla, perquè ho explicava com si es tractés d’un conte, almenys aquesta és la impressió que em va provocar. A diferència d’alguns filòsofs que quan exposen el seu pensament, ho fan d’una manera barroca i més aviat maldestre, de manera que és fa difícil, d’entrada, copsar el que volen dir, J. Ferrater Mora tenia la qualitat de fer comprensible el més difícil i complicat. Com ell mateix va dir hi ha dues maneres d’expressar la filosofia: contínua amb canvis graduals o bé amb canvis sobtats com la de Wittgenstein. La seva visió sintètica de la filosofia diferenciava els filòsofs en ordinaris (més o menys sistemàtics) i lapidaris (sentències discontinues).

Anys més tard vaig llegir alguns dels seus llibres: Mariposas y supercuerdas i De la materia a la razón. En aquest últim exposa la seva teoria sobre la realitat i el coneixement. Compara el món amb un menjador on hi ha diferents objectes que no comparteixen les mateixes propietats, de la mateixa manera el món no és el resultat d’un conjunt de coses que tenen propietats comuns, sinó que és el resultat de quelcom molt més complex. El món és un continu format per diferents realitats o nivells. J. Ferrater Mora es declara realista crític, conscient de la subjectivitat del coneixement i de l’existència real del món. La realitat no es redueix a les coses físiques, sinó que està matxambrada o entrelligada a coses físiques. Els diferents nivells que composen el món són: el nivell físic; el nivell orgànic; el nivell social; i el nivell cultural. Tots aquests nivells se superposen i interaccionen formant un continu. No hi ha molts móns sinó un sol món.

“El <món> del que hem estat parlant és un món d’entitats físiques, algunes d’elles disposades en organismes, molts dels quals, (si no tots) exhibeixen comportaments socials, diversos dels quals donen origen a productes culturals, incloent teories mitjançant les quals es prescriuen formes de conducta. En aquest sentit hi ha una continuïtat de nivells, formada per una sèrie de continus. Aquesta sèrie és el que anomenem <el continu de la realitat>.” (1983) De la materia a la razón, Madrid, Alianza, pàg. 41

Recomano llegir l’apèndix del llibre on explica les diferents maneres de fer filosofia, distingint entre filosofia i metafilosofia; la seva visió del que és o ha de ser la filosofia; i, com s’ha de fer filosofia.

[@more@]