Enfadar-se

Ens podem enfadar per moltes raons: perquè el que hem fet no ha sortit com volíem; perquè esperàvem una resposta d’un missatge de correu electrònic i no ha estat així; perquè estimem algú que passa olímpicament de nosaltres; perquè ens hem oblidat de fer alguna cosa què era important que féssim; perquè ens han copiat un treball que havíem penjat a Internet i l’han publicat en un llibre sense el nostre permís; perquè vam deixar uns apunts i no ens els han tornat; perquè ens han insultat o han insultat a la nostra família, amics…; perquè vivim en un país i una nació que altres no volen reconèixer; perquè hem anat a veure una pel·lícula sobre la perca del Nil a Tanzània on s’explica com el llac Victòria està ple a vessar d’un peix depredador que ha exterminat la fauna local, un peix que només poden menjar els europeus mentre que els que hi viuen més a prop es moren de gana; perquè segueix existint l’explotació infantil; perquè segueix el tràfic d’armament als països més pobres del món per a que facin la guerra entre ells i s’eliminin dràsticament; perquè encara avui en dia l’església catòlica no reconeix que recomanar l’ús de preservatius evitaria que milers i milers d’africans morissin de Sida; perquè avui se celebra el dia de la Hispanitat en record d’una conquesta que va torturar a indígenes de les noves terres i provocar l’extinció de moltes ètnies; perquè el món no va com hauria d’anar… En definitiva ens podem enfadar per moltes raons.

Segurament em deixo moltes raons per les quals ens podem enfadar i potser ens hauríem d’enfadar més, sempre i quan reaccionéssim i féssim alguna cosa per deixar-ho d’estar. Enfadar-se pot provocar dues reaccions, o bé dir no hi podem fer res, les coses són així, o bé dir intentem canviar allò que puguem canviar, començant per un mateix. També, hi ha qui no s’enfada mai i es burla de tot. Riure d’allò que ens hauria de fer enfadar, només aconsegueix conduir a la passivitat, a l’acceptació de la situació enutjosa i empipadora. Tampoc no podem estar tot el dia enfadats o enfadades, però de tant en tant pot servir per adonar-se del que un o una no fa bé, o del que no va bé en el món en què vivim.

“Hem d’aprendre a sofrir el que no podem evitar. La nostra vida està composta, igual que l’harmonia del món, de discordances i de diferents tons, dolços i aspres, baixos i alts. Si a un músic només li n’agradessin d’un tipus, què podria interpretar? Ha de saber com fer-los servir tots i fondre’ls els uns amb els altres. Això mateix hem de fer nosaltres amb el bé i el mal, que són de la mateixa substància de la nostra vida.” Montaigne: Essais.

[@more@]



2 comments ↓

#   Pedra Filosofant on 10.15.05 at 3:46     

Anna, sembla que us hagueu posat d’acord, oi?: http://trosdequoniam.blogspot.com/2005/10/emprenyar-se.html#comentaris
Llàstima que, malgrat tot, hi ha qui encara creu que aquesta “re-acció” s’ha d’entendre com un subjecte i no com a un objecte de “l’enfado”.

#   Pedra Filosofant on 10.17.05 at 16:11     

Anna: estic d’acord amb tú de que la coincidència només va ser això, una casualitat. Només vaig volguer fer anotació de la qüestió, purament simbòlica. Per res vull establir ordres ni prioritats entre ambdós, perquè és un filtre que no estableixo a l’hora d’aprendre.