Disculpes

Quan una acció s’ha fet incorrectament i un altre ha estat perjudicat pel que s’ha fet, el més normal és disculpar-se. Suposem el cas d’un windsurfero de platja novato que sense voler ens dóna un cop amb la planxa, el que esperem és que com a mínim es disculpi i digui que no ho tornarà a fer. Ara bé, resulta que això ara no es porta, el que està de moda és disculpar-se i dir que es tornarà a fer una i una altra vegada la mateixa acció incorrecta i amb conseqüències imprevisibles. Tot plegat em fa pensar amb la instigadora pregunta d’aquell dimoniet nietzschià, que ens ve a visitar en la nit més solitària, sobre l’etern retorn de totes les coses viscudes anteriorment, siguin aquestes bones o dolentes, com afirmació més completa i taxativa de la vida.

"Suposem que cert dia o certa nit, un dimoni s’introduís furtivament en la soledat més profunda i et digués: «Aquesta vida, tal com tu la vius i l’has viscut hauràs de viure-la encara un altre cop i fins i tot innumerables vegades; i se’t repetirà cada dolor, cada plaer i cada pensament, cada sospir i tot l’extraordinàriament gran i petit de la teva vida. A més a més tot es repetirà en el mateix ordre i successió… i fins aquesta aranya i aquest clar de lluna entre els arbres i el mateix aquest instant i jo mateix. L’etern rellotge de sorra de l’existència donarà la volta sempre novament, i tu amb ell, corpuscle de pols». No et tiraries al sòl, carrisquejaries les dents i maleiries el dimoni que així et parlés? O potser hagis tingut alguna vegada la vivència d’un instant prodigiós en què respondries: «tu ets un déu i mai vaig sentir res més diví!». Si aquell pensament arribés a apoderar-se de tu, et transformaria com tu ets i potser t’aixafaria. S’imposaria com la càrrega més pesada en tot la teva obrar la pregunta a cada cosa i a cada pas: «vols que es repeteixi això un altre cop i fins i tot innumerables vegades?». O com tindries tu que ser bo per a tu mateix i per a la vida, no aspirant a ni més menys que a confirmar i segellar això mateix eternament?" F. Nietzsche: El gai saber

Però, tornant al tema, normalment, no s’espera que qui es disculpa digui que ho tornarà a fer. Això és el que han dit les forces de la seguretat i l’ordre, millor dit de la inseguretat i el desordre, londinenques. Diuen que si han de matar a un altre innocent, ho tornaran a fer una i una altra vegada, per així aturar el terrorisme. I el més curiós és que gairebé ningú protesta. Al final, sembla ser que s’ha claudicat davant el màxim objectiu dels terroristes, crear confusió, desconfiança i por. Vivim en una època de disculpes difuses, poc clares, intransparents, que han substituït tota justificació?

“En la era de la disculpa, l’abús compta amb una major possibilitat d’acceptació. Totes les garanties, els procediments i la presumpció d’innocència es debiliten en l’horitzó d’una invisible conspiració.” Daniel Inneraritiy: La sociedad Invisible, Ed. Espasa, Madrid, 2004. Pàg. 64

[@more@]