L’enyorança

A l’estiu els amics marxen, la ciutat a poc a poc es va quedant buida. Uns van de vacances al poble, altres desapareixen misteriosament per buscar el seu refugi, ja sigui en una illa deserta o en un paradís llunyà. Es trenca la rutina del dia a dia. Pel matí a la platja, per la tarda una bona lectura o fer la migdiada fins que es fa fosc (no és el meu estil) o al revés, dormir fins ben tard i després de dinar anar a la platja o a la muntanya. Personalment l’estiu no m’acaba de convèncer, perquè en un moment o altre m’envaeix l’enyorança i no hauria de ser així. Clar que no enyoro les entremaliadures dels alumnes, però sí el seu calor humà i la seva complicitat, igual que la dels companys de feina. Clar que no enyoro el corregir exàmens, exercicis, treballs. Es tracta d’una enyorança diferent, especial. Amb tot, val a dir que l’enyorança és un sentiment que es defineix com una pena o dolor per l’absència, per la pèrdua d’alguna cosa o d’alguna persona.

Qui no ha sentit enyorança en un moment o altre de la seva vida? Qui no ha trobat a faltar a un amic, a un company o alguna cosa preuada que ja no hi és? La pitjor enyorança és la que es pot sentir per algú que ja saps que no hi serà mai més, és l’enyorança dels familiars, amics, companys d’aquells que han deixat de ser-hi a causa de les guerres, el terrorisme, les malalties, els accidents…

Ahir a Girona i en altres llocs del món, es van fer diferents actes podríem dir d’enyorança, per recordar, per no oblidar tots els que ja no hi són per culpa d’altres que encara hi són i que molts pocs enyoraríem si ja no hi fossin.

“Acostuma’t a pensar que la mort no és res per a nosaltres, ja que tot el bé i el mal resideixen en les sensacions, i precisament la mort és la privació de la sensació. Per tant, el fet de conèixer correctament que la mort no és res per a nosaltres ens fa satisfactòria la mortalitat de la vida: no perquè hi afegeixi un temps infinit, sinó perquè ens lliura de l’enyorança desmesurada d’immortalitat. Viure no té res de temible per a qui està convençut que el no viure no té res de terrible. Per tant, és un estúpid aquell que afirma témer la mort no perquè li dolgui en el moment que es presenti, sinó perquè pateix preveient-la: ja que allò que en presentar-se no ens fa mal, no té sentit que ens angoixi durant l’espera. El més terrorífic dels mals, la mort, no ens afecta en absolut a nosaltres, perquè mentre som vius, la mort no existeix; i quan la mort és present, nosaltres ja no hi som. Així doncs, la mort no és real ni per als vius ni per als morts, perquè, dels primers, n’està allunyada i, quan s’apropa als segons, aquests ja han desaparegut. Malgrat això, la majoria de la gent tan aviat refusa la mort com el més gran dels mals, com la demanen com al remei dels mals d’aquesta vida. El savi ni rebutja de viure ni té por de no viure, perquè per a ell ni el viure és un mal, ni considera tampoc un mal la mort. I així com, entre els aliments, no escull els més abundants, sinó els més agradables, de la mateixa manera no és el temps més llarg que li és més dolç, sinó el de plaer més intens.” Epicur: Carta a Meneceu

[@more@]



1 comment so far ↓

#   Imagine on 07.19.05 at 17:30     

Anem a pams, Anna. M’hagués agradat força ser-hi a l’encesa de llantions a la vora del Ter de dissabte passat. Des d’aquí, m’hi uneixo: PAU. L’enyorança és un dels més refomuts sentiments que experimentem els humans. I tant potser bò, com dolent. N’has de saber la mesura. La mesura d’un text genial del no menys genial Epicur (el primer dels “hippies”, diuen), un dels meus preferits. I ja per acabar, per si voleu llegir-ho, un “cóctel” fet d’enyors de persones estimades absents: http://pensarperviure.blogspot.com/, anomenat “Camp de Roselles”.