La tirania de la majoria

Mirar pel bé col·lectiu és com una moneda amb dues cares, una bona i l’altre dolenta o no tan bona. Bona perquè pot ajudar a que no s’imposin uns interessos particulars per damunt dels altres. Bona perquè permet obtenir millores que afavoreixen a tothom o a una majoria que no tindria accés a segons quins serveis (es podria posar com a exemple la xarxa i l’intercanvi d’arxius).

Per altra banda, però, aplicar la màxima del bé col·lectiu no sempre és la millor opció ni la més adient. Al llarg dels segles s’ha comprovat com el bé col·lectiu s’ha acabat convertint moltes vegades (més de les necessàries) en la tirania de la majoria. Però, no cal anar massa lluny per veure exemples d’aquesta tirania que defensa el bé col·lectiu eliminant les llibertats individuals. A França el ministre de l’¡nterior vol expulsar sense miraments als immigrants sense papers, per així preservar el bé de la col·lectivitat francesa. En altres països la tirania de la majoria s’exerceix d’una manera més subliminal:

No s’ha d’oblidar, però que unes de les exigències de viure en comunitat consisteix en saber compartir o compaginar els interessos individuals i els interessos col·lectius. Els primers contractualistes ja ho van deixar ben clar, des de T. Hobbes a J. J. Rousseau, encara que amb matisos diferenciats. Per Hobbes l’individu s’havia de sotmetre completament a l’Estat i aquest era el que havia de procurar pel bé de tots. Per Hobbes l’Estat podia convertir-se en un autèntic monstre, Leviathan, per aconseguir-ho. En canvi, per J. Locke viure en societat no havia d’implicar perdre els drets individuals, sinó tot el contrari, l’Estat havia de procurar per la seva preservació, en la mesura del possible. Per J. J. Rousseau era important establir un contracte per tal d’equilibrar els drets individuals i els de la col·lectivitat. Amb tot, l’individu sempre sortia perdent davant la col·lectivitat, tot i que aconseguia altres avantatges que no hagués pogut aconseguir per ell sol.

És important, doncs, establir un equilibri entre el que vol la majoria, la minoria o l’individu, per viure en societat, ara bé aquest equilibri no és fàcil d’aconseguir. La majoria sempre té més força i s’imposa sobre la minoria i l’individu. El problema és que molt sovint guanyen els drets i interessos del col·lectiu, els de la majoria que s’acaba imposant sobre una minoria sense dret a protestar. Les teories actuals sobre l’Estat se centren precisament en aquest problema que esdevé el nus gordià de les societats neoliberals actuals. Una preocupació que trobem ja en J. S. Mill en el seu llibre Sobre la Llibertat:

“Però l’argument més fort contra la intervenció de la col·lectivitat en la conducta personal és que, quan hi intervé, ho fa inadequadament i fora de lloc. Sobre qüestions de moralitat social o de deures amb els altres, l’opinió del públic (és a dir, la de la majoria dominant), encara que errònia sovint, té grans oportunitats d’encertar, ja que en tals qüestions el públic no fa més que jutjar els seus propis interessos: és a dir, de quina manera li afectaria un determinat tipus de conducta, si fos portat a la pràctica. Però l’opinió d’una tal majoria imposada com a llei a la minoria, quan es tracta de la conducta personal, el mateix pot ser errònia que justa; perquè en tals casos, "opinió pública" significa, en el millor dels casos, l’opinió d’uns quants sobre el que és bo o dolent per a altres; i, molt sovint , ni tan sols significa això, passant el públic amb la més perfecta indiferència per sobre del plaer o la conveniència d’aquells la conducta de la qual censura, no atenent més que a la seva exclusiva inclinació.” Capítol IV: Dels límits de l’autoritat de la societat sobre l’individu.

Serà aquest el futur de l’opinió pública?

[@more@]