Filosofia de la sorpresa o de l’inesperat

“La vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida…” diu la cançó de Rubén Blades. A vegades és així, quan menys t’ho esperes passa allò que volies que passés, però ja no esperaves que passés. Aquest, és el quid de la sorpresa, el fet que es produeix de sobte i et deixa sense saber què dir, estupefacte, atònita. Quan ja ho has acceptat com a impossible aleshores s’esdevé sense esperar-ho. Per posar algun exemple, és com el que ha passat amb el guanyador del Tour de França: Floyd Landis. Segur que no s’esperava que els resultats de les anàlisis estiguin a punt de treure-li el títol. En el seu cas la sorpresa ha estat negativa. I és que en l’enigmàtic món de les sorpreses, n’hi ha de positives o agradables i de negatives o desagradables.

La vida no és un sodoku, com va dir un dia una meva alumna. La vida tampoc és una capsa de bombons, com diu Forrest Gump. La vida tampoc és un joc com diu la Susana Tamaro. Sinó, una barreja de tots, la vida és un ou kinder i no saps mai quina joguina et toca per jugar.

Les millors sorpreses, per descomptat, són les agradables, clar! Encara que són les més rares i sovintegen poc. Avui n’he tingut una d’aquestes, una sorpresa ben positiva. Després d’aquesta agradable sorpresa, tanco la paradeta fins el setembre. Amb tot, potser algun dia de finals d’agost escrigui algun post. Bones vacances a tothom que en pugui fer!

[@more@]



3 comments ↓

#   Josep Tarrés on 07.29.06 at 0:23     

Però a un Kinder Sorpresa sempre hi ha una joguina.

La vida potser és més aviat com l’horòscop, que a vegades pinta bé i a vegades no tant.

#   Mlàvix on 08.21.06 at 10:05     

Cal a dir que el post arrossega una reflexió poc esclaridora, per contra, és més aviat dificultosa i en pro d’un pensament axiomàtic rotllo: sumo els bombons, els sudokus i el joc(?) i em queda un transformer… Tot i això, els comentaris també tenen tela. I bé, les opinions són les opinions, però… que ningú es confongui, el pensament filosòfic es reconeix per la claredat, no pas per la sofisticació.

Dit això, em quedo amb el comentari d’en Llaudal “Pintar la mirada”, em sembla el més interessant, i clar.

#   Mlàvix on 08.24.06 at 12:16     

Doncs jo trobo que pagaria la pena obrir una mica d’espai a la crítica contructiva, i fugir de susceptibilitats. En la mesura que el blog frueix per la dedicació amb que es mostra, crec que caldria que intentés cercar sabers amb menys diligència beata i pugnar per l’obertura d’opinions. En la meva opinió el post guanyaria en afecció si estigués més disposat a no voler tenir l’última paraula. Un blog sobre “filosofia” que es tanca les portes a l’autocrítica és més aviat un blog mort.

Apa, fins un altre.