Dignitat i respecte

Actualment ser persona implica ser comprensiu i respectuós amb tothom. Aquesta és una de les idees que van centrar la conferència inaugural d’un curs sobre Ètica aplicada a la intervenció social, que va oferir l’altre dia a Girona Margarita Boladeras, amb el títol “La construcció de la convivència ciutadana: la relació entre majories i minories”.

A l’inici es va constatar el fet que la vida humana en l’actualitat s’insereix en comunitats, reunides per necessitats comunes, amb llaços més o menys forts i més o menys volguts per les persones que l’integren. Fet que provoca que vagin augmentant els casos de vulnerabilitat donats els canvis provocats per la globalització. A més, l’intens fenomen de les migracions condueixen a repensar (preguntar-nos si som prou coherents amb els nostres principis) conviccions i cercar noves situacions als conflictes. Podríem posar com a exemple el que ha passat amb el vaixell que va recollir uns immigrants a la deriva i ha tingut de navegar tota una setmana per la mediterrània buscant un port on poder-los deixar.

Margarita Boladeras va desenvolupar el seu discurs a partir d’una frase que es pronuncia molt sovint: “el que cal és ser persona”. Tot seguit va plantejar les següents preguntes: què volem dir amb ser persona? hi hem pensat? Quines pràctiques implica ser persona? Ser persona en principi estaria lligat a la dignitat de les persones de manera universal i recíprocament d’uns amb els altres. A més ser persona, com ja he dit al principi, implica ser comprensiu i respectuós amb tothom, és a dir, seguir el principi ètic del respecte. Un principi en el que no es defineix el concepte de dignitat: propietat pròpia o valor comú intern a totes les persones.

“En el regne dels fins tot té un preu o una dignitat. Allò que té preu pot ser substituït per quelcom equivalent; en canvi, el que es troba per damunt de tot preu i, per tant, no admet res equivalent, això té una dignitat.

El que es refereix a les inclinacions i necessitats de l’home té un preu comercial; el que sense suposar una necessitat, es conforma a cert gust, és a dir, a una satisfacció produïda pel simple joc, sense cap fi determinat, de les nostres facultats, té un preu d’afecte; però allò que constitueix la condició per a que quelcom sigui fi en si mateix, això no té merament valor relatiu o preu, sinó un valor intern, això és, .” Traducció lliure del llibre de Kant: Fonamentació a la Metafísica dels costums pàg. 92-93 Ed. Espasa-Calpe. dignitat

Però, com va assenyalar M. Boladeras, el problema és que la dignitat cadascú la concep de manera diferent (aspecte subjectiu). En els drets humans s’estableix un lligam profund entre dignitat i llibertat (article 1). Però, es deixa de ser digne quan no es té autonomia (per exemple casos de malalts crònics)? La resposta és que no. Per tant, la dignitat no va necessàriament unida al concepte de llibertat, sinó que ha d’anar relacionada amb el de respecte. S’ha de respectar la dignitat de les persones. Aleshores, ens podem preguntar: a què ens compromet el respecte a la dignitat de tota persona? Doncs, primer de tot a un conjunt d’obligacions, de deures, envers els disminuïts, els menors, els immigrants, envers les relacions entre personal sanitari i pacient, envers les persones grans, les dones (grup “majoritari en minoria”), les minories marginades (grups ètnics)…

Una altra pregunta que es va formular és: com es construeix aquesta convivència (respecte a la dignitat) entre grups? La democràcia és la resposta, perquè és la forma política que ho fa possible. No hi ha una veritable democràcia si no hi ha respecte i joc polític per a les minories. L’espai públic no ha de ser propietat de la majoria, però malgrat tot, no tothom pot fer sentir la seva veu. Avui en dia, l’accés a l’expressió pública està molt mediatitzada, fins al punt que l’opinió pública s’ha convertit en una opinió publicada. A més, no tothom es reconegut com a ciutadà, amb la consegüent exclusió de l’espai públic. En aquest aspecte s’hauria de reclamar que tot immigrant fos respectat en la seva dignitat, que fos reconegut com a ciutadà, sense ser utilitzat com a mitjà per a fins aliens als seus propis. Per ampliar aquest tema es va fer referència a un article de Hanna Harendt: El derecho a tener derechos (1951) i al llibre de Seyla Benhabib: Los derechos de los otros.

Finalment es va proposar canviar les nocions de pluriculturalitat per les de interculturalitat i interculturalisme, que haurien de ser objecte de reflexió política. Perquè si volem que la dignitat i el respecte sigui possible en la nostra societat, s’ha d’anar cap a l’intercanvi i la interacció, entrecreuament, de cultures. Estaria bé que els diferents governs ho tinguessin més en compte, o no?

[@more@]