Un món perdut

El món està ben perdut em deia un amic a través d’un mail. Només cal llegir o escoltar les notícies que ens arriben del que està passant al món, per adonar-se que les coses no van bé. Atacs indiscriminats a la població civil libanesa per part de l’exèrcit israelià, mentre l’ONU s’ho mira sense fer res. Homes que maten a les seves dones a cops de destral. Homes i dones explotats laboralment i sexualment en els països de l’anomenat tercer món. Pares que maltracten als fills al·legant que ja no podien suportar més els seus plors. I, malauradament, es podrien posar molts més exemples que demostren que el món està ben perdut.

A més podríem afegir que el món educatiu també està perdut o que s’està perdent. Un tant per cent considerable d’alumnes no aconsegueixen acabar els estudis obligatoris, és a dir, l’ESO. Alguns dels que ho fan, segueixen els estudis sense convenciment de que estudiar és important per formar-se com a persona, si segueixen estudiant és per després tenir una feina més bona. Altres, en realitat pocs, es dediquen a insultar els professors, com el cas de l’alumne que va malparlar d’un professor en un bloc. A través d’aquests exemples es pot comprovar com l’educació, tan a nivell familiar com institucional, no acaba de funcionar.

I per últim, voldria posar un cas que m’afecta més directament, el món filosòfic. També el món filosòfic a nivell educatiu secundari s’està perdent. Potser el mateix col·lectiu de filosofia en tingui la culpa. Un nombre bastant elevat de professors no segueixen ni el programa, altres fan a primer de batxillerat la filosofia que correspon a segon de batxillerat. Els crèdits variables d’Ètica els estan fent professors de Religió o no es fan, quan en realitat el professorat de filosofia els podria fer. En comptes de fer els crèdits que ens corresponen ens fan impartir una assignatura que s’han tret de la màniga i que es coneix amb el nom d’Alternativa a la Religió (sense un programa definit ni llibres) i que evidentment ningú vol fer.

A vegades no m’estranya veient tot aquest panorama de la filosofia a l’educació i el que fan alguns professors, que algun govern hagi volgut eliminar la matèria de filosofia i d’ètica de l’educació en general. És tota una llàstima.

Ortega i Gasset: «la meva vida» com a punt de partida de la filosofia (la superació del subjectivisme i de l’idealisme)

"El món exterior no existeix sense que jo el pensi, però el món exterior no és el meu pensament, jo no sóc teatre ni món -sóc enfront d’aquest teatre, sóc amb el món-, som el món i jo. I generalitzant, direm: el món no és una realitat subsistent en si amb independència de mi -sinó que és el que és per a mi o davant de mi i, de moment, res més. Fins aquí marxem amb l’idealisme. Però afegim: com el món és només el que em sembla que és, serà només ser aparent i no hi ha raó cap que obligui a buscar-li una substància després de d’aquesta aparença -ni a buscar-la en un cosmos sub-stant, com els antics, ni a fer de mi mateix substància que porti sobre si, com a continguts seus o representacions, les coses que veig i toco i oloro i imagino. Aquest és el gran prejudici antic que ha d’eliminar la ideologia actual. Estem aquest teatre i jo enfront de front l’un de l’altre, sense intermediari: ell és perquè jo el veig i és, indubtablement, almenys el que d’ell veig, tal com ho veig, exhaureix el seu ser en el seu aparèixer-me. Però no està en mi ni es confon amb mi: les nostres relacions són pulcres i inequívoques. Jo sóc qui ara el veig, ell és el que ara jo veig -sense ell i altres coses com ell, el meu veure no existiria, és a dir, no existiria jo. Sense objectes no hi ha subjecte. L’error de l’idealisme va ser convertir-se en subjectivisme, a subratllar la dependència en què les coses estan del fet que jo les pensi, de la meva subjectivitat, però no advertir que la meva subjectivitat depèn també de que existeixin objectes. L’error va ser fer que el jo s’empassés el món, en comptes de deixar-los a ambdós inseparables, immediats i junts, però per la mateixa raó, diferents. Tan ridícul quid pro quo fora dir que jo sóc blau perquè veig objectes blaus, com dir que l’objecte blau és un estat meu, part del meu jo, perquè sigui vist per mi. Jo sóc sempre amb mi, no sóc sinó el que penso que sóc, no puc sortir de mi mateix -però per trobar un món diferent de mi no necessito sortir de mi, sinó que està sempre al meu costat i el meu ser és un ésser com el món. Sóc intimitat, ja que en mi no entra cap ser transcendent, però alhora sóc un lloc on apareix despullat el món, allò que no sóc jo, allò exòtic de mi. El món exterior, el Cosmos, m’és immediat i, en aquest sentit, m’és íntim, però ell no sóc jo i en aquest sentit m’és aliè, estrany."

Qué es filosofía?, en «Obras completas», vol. VII, Revista de Occidente, Madrid 1966-69, p.401-404.

[@more@]