El tren de la vida o de la mort?

Ahir estava llegint el diari, en un tren qualsevol d’un lloc qualsevol, la notícia dels atemptats a Mumbai. Tot seguit vaig pensar en dues coses: primer que anava en un tren (evidentment!) i que darrerament aquest és un dels objectius dels terroristes per cometre els seus atemptats, sempre condemnables i indiscriminats; segon, vaig recordar que d’aquí a poques setmanes la meva germana ha d’anar precisament a Mumbai per assistir a un casament d’una seva amiga. És curiós i, al mateix temps, fins a cert punt normal, el fet que quan passa alguna cosa a milers de quilòmetres d’on vivim no ens afecta tant, com quan aquell lloc el sentim pròxim per algun motiu en especial, ja sigui perquè hi hem estat, perquè hi hem d’anar o hi ha d’anar algú a qui apreciem.

Després, vaig pensar en aquelles dites que es diuen sovint: “perdre el tren”, “el tren de la vida”, “estar com un tren”… La primera se sol fer servir per referir-se a haver perdut el fil d’alguna cosa, d’haver deixat escapar una oportunitat. En aquest cas els que van perdre el tren hi van sortir guanyant, en comptes de perdre. Alguns dels que no van perdre el tren, hi van perdre la vida. La segona per referir-se al recorregut de la vida o a les seves exigències. La tercera a aquelles persones que estan bones, que tenen unes qualitats que considerem agradables o belles.

Els trens sempre han tingut un simbolisme especial en la tradició popular i en el món dels somnis encara més. Freud i altres interpretacions dels somnis han volgut donar-li un relleu especial. En el món actual, per desgràcia, els trens cada vegada van més associats al dolor i la pèrdua de vides. Potser, haurem d’anar canviant les interpretacions i expressions més populars?

Gràcies a un dels comentaris afegiré una cançó de Lluis LLach: Els trens de Kosovo.

Tornen el trens, plens de la pobra gent, pobra,
ulls que miren enlloc perquè vénen d´enlloc i enlloc veuen el seu destí.
Tornen els trens d´un món que tots pensàvem lluny
però ens desperta el "traquetreig" de rodes i de llops.
La negror d´un temps que és tan a prop,
la tristesa per no haver sabut dir prou…

Ploren els trens, van buits de la pobra gent, pobra,
que no tenen un nom, ni una casa, ni un foc on cremar tant de desesper.
Quan el dolor no té carnet, no té un nom,
esdevé el dolor de tots i tots en som partícips,
tots fem fila cap el vell exili,
si l´exili no el portem al cor.

Xisclen els trens,
quin és l´odi que els empeny,
quina la ràbia que emmetzina tant d´amor.
Som nosaltres a l´andana tot veient com passen?.
O hem pujat fa temps dalt de la màquina,
mentre anem contant els llargs vagons…

Corren els trens, la llum de la pobra gent, pobra,
fa senyal d´un camí basardós i tenaç d´una Europa en plena nit.
Tornen els trens d´un temps que tots pensàvem lluny.
I ens desperta el "traquetreig" de rodes i de llops,
la negror d´un temps que és tan a prop,
la vergonya per no haver dit: Prou.

[@more@]



1 comment so far ↓

#   contradiccio on 07.13.06 at 14:58     

Bé jo sempre em felicitaré per haver perdut un tren… bé… no el vaig perdre… però hi anava a pujar i estava ple de gent… com el següent… però un paio m’estava repassant de dalt a baix i no em donava la gana tindrel despres enganxat que amb l’excusa que tot es ple com un ou… no paren de fotre mà… així que per una banda l’he d’agrair aquell porc no haver pujat aquell tren… fins avui no ho havia pensat.