Un món utòpic?

Mentre tornava de la platja, després d’haver estat mig atropellada per una vela d’un windsurfista, novell en l’art de dur els seus aparells fins al mar, he sentit per la ràdio una cançó de Joan Manel Serrat: Utopía.

Aquesta cançó m’ha fet recordar primer de tot, que el món no és sempre com voldríem que fos i, en segon lloc, que havia d’escriure al bloc una conferència que va donar a Girona, ara ja fa uns mesos, D. Innerarity sobre “El futur de les utopies polítiques”. Segons Innerarity es comença parlant d’utopies i s’acaba parlant de la realitat. Certament, quan parlem de les utopies és perquè hi ha alguna cosa en la realitat que no rutlla, que no va a l’hora. Ho sabien molt bé, Plató quan va escriure el seu diàleg “Politeia” (La República) o T. Moro amb la seva Utopia (per referir-se a una illa que no està en lloc: u-topos=no-lloc). Les utopies expressen ideals, però ens porten a una reflexió sobre què és la realitat i com voldríem que fos.

Les utopies i tot el pensament utòpic ha estat molt criticat per massa idealista, en el sentit de parlar d’impossibles i d’allunyar-se de la realitat (Marx va titllar als socialistes de la seva època, com Saint-Simon o Fourier, d’utòpics, de no tocar de peus a terra). Amb tot, va assenyalar Innerarity hi ha raons a favor de la Utopia, com poden ser que a vegades hi ha coses impossibles que poden esdevenir, amb el temps, possibles o que l’aspiració a l’òptim condueix al millor. Algunes crítiques actuals que es podrien exposar en contra de les utopies és que aquestes condueixen a la sospita i a la crítica desmesurada de la realitat i que no n’hi ha prou amb bones intencions, sinó que fan falta diners. Però, molt sovint no hi ha gaires alternatives.

És prou evident que avui en dia les utopies ja no entusiasmen. Podem trobar més exemples de distopies o antiutopies en el sentit més negatiu del terme, que no pas en el sentit positiu. Ara es mostren móns futurs horribles, dominats per màquines totalitàries, com seria l’exemple de Matrix. Vivim en una època d’esgotament dels projectes utòpics, com va dir Innerarity, de les promeses. Tanmateix, s’ha de renunciar a les utopies? Es podria pensar la utopia d’una altra manera? Aquestes són algunes qüestions que es van plantejar. Fent referència al realisme utòpic del qual parla A. Giddens, Es podria pensar la utopia com un estat inassolible en l’espai i en el temps, la possibilitat de la qual ha de ser pensada. Pensar les utopies pot ajudar a aguditzar el sentit del possible dins d’allò real. Permeten descobrir el possible que hi ha dins el real. De fet, des de sempre, les utopies han servit per sacsejar el concepte de realitat. Una bona utopia pot començar per una descripció de la realitat. I conèixer millor la realitat és millor que adoctrinar-la.

La qüestió, però que es pot formular tot seguit és: què és la realitat? Doncs, la realitat no és només allò actualment possible sinó totes les seves possibilitats (obertes o tancades) alternatives. Les utopies poden, aleshores, servir per detectar bé les imperfeccions del moment present, per veure què és possible i alliberar les possibilitats que no existirien. Ara bé, que tot sigui possible d’una altra manera, no vol dir que tot sigui possible. La vida gira entorn d’unes possibilitats latents. Com deia M. Weber la política és l’art de buscar alternatives. Allò possible pot ser un marc d’acció per la política i un bon polític és algú que possibilita, que ofereix diferents possibilitats.

Aleshores, segons Innerarity, ens podríem preguntar: quan és raonable aspirar a quelcom que no és possible? Per respondre a aquesta pregunta primer s’ha de distingir entre el que es pot desitjar i el que un vol. Es poden voler moltes coses, però ser impossible d’aconseguir-les. Per tant, cal ser realista i ser conscient que les utopies són desitjos, però que no tot es desitjable. No es pot desitjar la felicitat de tots per sempre, perquè aniria contra la condició humana i perquè la felicitat s’aconsegueix quan es compleixen les expectatives d’una manera diferent de com es pensava. Tampoc seria possible arribar a una situació perfecta, potser perquè ni tan sols sabem quina seria una situació perfecta. Una societat sense conflictes, no seria desitjable. La vida humana comença on acaba la perfecció.

La millor utopia seria la que deixa el futur obert, que ofereix possibilitats (a diferència de les utopies clàssiques tancades i definitives). La utopia actual hauria de ser aquella que fos una prohibició davant el tancament de la societat a altres possibilitats. Vivim en un món sense formatejar i la incertesa, la sorpresa, el desconegut… no s’han de considerar com a coses dolentes, sinó tot el contrari. La utopia ens pot ajudar a aprendre a desaprendre el que havíem aprés.

Se echó al monte la utopía

perseguida por lebreles que se criaron

en sus rodillas

y que al no poder seguir su paso, la traicionaron;

y hoy, funcionarios

del negociado de sueños dentro de un orden

son partidarios

de capar al cochino para que engorde.

¡Ay! Utopía,

cabalgadura

que nos vuelve gigantes en miniatura.

¡Ay! ¡Ay, Utopía,

dulce como el pan nuestro

de cada día!

Quieren prender a la aurora

porque llena la cabeza de pajaritos;

embaucadora

que encandila a los ilusos y a los benditos;

por hechicera

que hace que el ciego vea y el mudo hable;

por subversiva

de lo que está mandado, mande quien mande.

¡Ay! Utopía,

incorregible

que no tiene bastante con lo posible.

¡Ay! ¡Ay, Utopía

que levanta huracanes

de rebeldía!

Quieren ponerle cadenas

Pero, ¿quién es quien le pone puertas al monte?

No pases pena,

que antes que lleguen los perros, será un buen hombre

el que la encuentre

y la cuide hasta que lleguen mejores días.

Sin utopía

la vida sería un ensayo para la muerte.

¡Ay! Utopía,

cómo te quiero

porque les alborotas el gallinero.

¡Ay! ¡Ay, Utopía,

que alumbras los candiles

del nuevo día!

Joan Manuel Serrat

[@more@]



3 comments ↓

#   Tals on 07.08.06 at 22:35     

Bé, jo penso, tal com diu Llaudal, que tot és possible; és més, a través de la lluita per un somni o una utopia es pot aconseguir una millora al món real. La utopia és quelcom necessari, com a crítica a la societat actual i com a un món de possibilitats que poden esdevenir fets realitzables. Si no fos per les utopies d’algunes persones, molts canvis en la nostra societat no haurien estat possibles.
PD: El meu Treball de Recerca serà un estudi de la història de la utopia i he creat un bloc per tal de fer un seguiment de l’evolució del treball: http://utopiatr.blocat.com

#   cristina melo on 07.12.06 at 18:10     

*********

Os temas e o modo como a autora dos respectivos “posts” os aborda, são muito interessantes: eu leio com muuuuuuuuuuuuuuiiiiiiiitooooooooo interesse.

Bonito poema.

A Utopia é um dos temas em que costumo reflectir, após ter sido aconselhado em uma cadeira de sociologia ler a ” Política” de Aristóteles e trabalhar sobre a mesma. Descobri aí o tema na crítica que Aristóteles faz a Platão :de que não se poderia/deveria idealizar os sentimentos das pessoas, o que despertou uma enorme admiração por Aristóteles, embora eu não tenha trabalhado assim tanto como deveria ? – em apenas alguns meses.
No entanto, costumo por vezes desfolhar “Política” , sempre com uma enorme admiração por Aristóteles.
Falta pegar NA obra e ler a “República”, para apreender melhor as diferenças entre o pensamento antropológico/político de Platão e o de Aristóteles,que eu suponho poder vir a encontra-las .(?)

#   cristina melo on 07.12.06 at 18:16     

Para quando o meu tempo disponível.
Este post, por isso mesmo,sem eu ter trabalhado ainda, mostra que existem autores muito interessados e interessantes que reflectem sobre o tema e me ajudam também a reflectir , sem que eu só possa vir a fazer reflexões muito”sérias” ou académicas, suponho eu o que nunca acontecerá no meu caso.