Errare humanum est?

Normalment es fa servir l’expressió “errar és humà”, però només els humans ens equivoquem? Els animals no s’equivoquen mai? I les màquines? Fa unes quantes setmanes que el meu ordinador emet senyals d’error quan el connecto a Internet. A vegades apareixen pantalles blaves indicant que alguna cosa no va bé, en d’altres es queda com paralitzat, com si un astorament estressant l’aturés, o en altres casos es reinicia tot sol sobtadament. Aleshores, quan torna a l’estat d’aparent normalitat, un avís emergent assenyala que s’ha produït un error greu i que l’equip ha estat aturat per la seva seguretat. Només em passa quan em connecto. No sé si algun bitxo (virus, spybot o el que sigui) estrany l’està molt probablement molestant. De totes maneres el seu comportament no deixa de ser estrany, l’hi he passat antivirus (potser afectats ja per una estranya malaltia) i antispybots que no detecten cap anomalia. De tant en quant assenyalen que hi ha atacs al TCP o alguna cosa així. Tot passa només quan em connecto a Internet, en canvi quan no ho faig tot va bé.

Deixant de banda possibles atacs de crackers o hackers avorrits que només es dediquen a fer mal als altres, el que voldria destacar és l’aparició de les finestretes d’error. És possible que també la tecnologia s’equivoqui, cometi errors? Els mateixos aparells electrònics poden equivocar-se? Clar que es podria dir que és per un error en el seu disseny i que aquest ha estat fet per un humà. O també, que algú altre ha provocat l’error, que la màquina no s’equivoca, sinó que la fan equivocar. El mateix es podria dir del que ha passat al metro de València, segurament va ser un error humà, però i si la màquina s’hagués descontrolat tota sola? És a dir, hagués deixat de funcionar correctament? No ens passa el mateix a nosaltres quan ens equivoquem? No és aleshores quan deixem de fer les coses com les hauríem de fer?

"… – M’he passat els dos darrers dies en concentrada introspecció – va dir Cutie -, i els resultats han estat molt interessants. Vaig començar per l’única afirmació segura que em sentia capaç de fer. Penso, doncs existeixo.

– Oh, per Júpiter, un robot Descartes! – botzinà Powell.

– Qui és Descartes? – demanà Donovan -. Escolta, ens hem de quedar aquí asseguts, escoltant aquest maníac de metall? Cutie continuà impertorbable. -I la qüestió que va sorgir immediatament va ser: quina és exactament la causa de la meva existència ?… " Isaac ASIMOV Jo, Robot Ed. Pleniluni

[@more@]