L’avorriment

A l’estiu hi ha gent que s’avorreix, un fet que no he entès mai. Per sort o no, no sé què és l’avorriment, perquè sempre tinc coses a fer. Ara bé, entenc que hi hagi gent que s’avorreixi. Suposo que no deuen saber què fer. Tot i això, s’ha de distingir ontològicament entre estar i ser, perquè una cosa és estar avorrit i una altra ser un avorrit.

Els que són avorrits no hi deuen poder fer gaire res per deixar-ho de ser, a menys que hi posin molts d’esforços, cosa que ja no va amb la seva pròpia naturalesa. Es tracta de persones sense esma, apàtiques, sense capacitat per generar, entreteniment, diversió a ells mateixos i als altres. Quantes vegades no hem sentit a dir d’alguna persona: és un avorrit!

Uns altres són els que estan avorrits. Aquests no saben què fer o no tenen res a fer que els motivi, els entretingui, els diverteixi. Amb tot, es podria fer una classificació: els que estan avorrits com una actitud de renúncia a la diversió globalitzada, en aquest cas més aviat el que estan és cansats de certes activitats generalitzades de diversió comunitària. Per exemple: poden estar avorrits de la televisió, dels parcs temàtics, del mundial de futbol… Una altra categoria són els que estan avorrits, perquè realment no saben què fer. Són persones sense objectius, ideals, projectes. Per exemple: els que acaben de començar les vacances, al sortir de la rutina diària de la feina, ja no saben què han de fer sense que ningú els mani què han de fer.

B. Russell en el seu llibre La conquesta de la felicitat ens diu que l’avorriment és fins a cert punt necessari per poder saber què és la diversió. Si sempre ens divertíssim (podríem acabar malament, perquè el grau d’excitació seria cada vegada més extrem) després no sabríem distingir els moments entretinguts dels que no ho són, és a dir, dels que són avorrits.

“Evitar l’excés d’excitació sempre porta aparellat cert grau d’avorriment, però l’excés d’excitació no només perjudica la salut sinó que adorm el paladar per a tot tipus de plaer, substituint les satisfaccions orgàniques profundes per simples titil·lacions, la saviesa per la destresa i la bellesa per sorpreses picants. No vull portar a l’extrem les meves objeccions a l’excitació. Certa quantitat és sana, però, com gairebé tot, es tracta d’una qüestió quantitativa. Massa poca pot provocar ànsies morboses, en excés provoca esgotament. Així dons, per portar una vida feliç és imprescindible certa capacitat per aguantar l’avorriment, i aquesta és una de les coses que s’hauria d’ensenyar als joves.” Pàg. 61

“La classe especial d’avorriment que pateixen les poblacions urbanes modernes està íntimament relacionada amb la seva separació de la vida en la terra. Això és el que fa que la vida estigui plena de calor, pols i set, com una peregrinació pel desert. Entre els que són prou rics per escollir la seva forma de vida, la classe particular d’insuportable avorriment que pateixen es deu, per paradoxal que pugui semblar, a la seva por a avorrir-se. Al fugir de l’avorriment fructífer cauen en les urpes d’un altre molt pitjor. Una vida feliç ha de ser , en gran mesura, una vida tranquil·la, doncs només en un ambient tranquil pot viure l’autèntica alegria.” Pàg. 65

[@more@]