Una societat per punts

Al llarg dels diferents posts d’aquest bloc (segurament amb pocs lectors, donada la intermitència i distància entre post i post dels darrers mesos), he intentat anar definint alguns conceptes, essent conscient però, que les definicions tancades i definitives són massa sovint difícils i complicades d’aplicar a segons quines categories de la realitat.

En referència a la societat (com també a altres conceptes), he volgut anar exposant aquelles propietats o atributs que podrien ajudar a tenir-ne una visió més completa. A aquestes propietats, potser caldria afegir-ne una altra (probablement no serà l’última) la dels punts. Vivim en una societat marcada pels punts, per la manera com puntuem la nostra relació amb les normes, lleis, els altres… Aquests punts a vegades són visibles i en d’altres invisibles, en ambos casos serveixen per recriminar, castigar, vigilar, avisar i situar-nos en el lloc que ens correspon, o no. La qüestió que em plantejo és, quina és l’eficàcia dels punts?

Parlant dels punts visibles, des d’ahir s’aplica la nova llei per punts en el carnet de conduir. Avui, un dia després, els diaris ja anunciaven la pèrdua d’alguns punts per part de conductors que han infringit la normativa establerta. Han perdut els punts de conduir, visiblement. Tanmateix, malgrat la llei, no han deixat de saltar-se les normes.

Els punts invisibles són més difícils de detectar, però no per això inexistents. Hi ha punts que marquen la integració o no dels individus a certes cultures, societats, grups, famílies…

Tot és qüestió de saber fer punts i de no deixar-se’ls prendre. Fins i tot en les relacions més directes, personals i intransferibles, s’intenta fer punts ja sigui per a que es pugui arribar més tard, anar a un concert, a un sopar, agradar a algú, sentir-se estimat… En aquests casos no hi ha una llista oberta i pública sobre les normes que cal seguir per mantenir els punts i tampoc se sap amb quins punts es comença. La puntuació és totalment arbitrària i ho decideix qui suposadament té més punts.

“Aquesta necessitat d’un càstig sense suplici es formula en primer lloc com un crit del cor o de la naturalesa indignada: en el pitjor dels assassins, una cosa almenys és de respectar quan es castiga la seva "humanitat". Arribarà un dia, en el segle XIX, en el qual aquest "home", descobert en el criminal, es convertirà en el blanc de la intervenció penal, en l’objecte que pretén corregir i transformar, en el camp de tot un seguit de ciències i de pràctiques estranyes —"penitenciàries", "criminològiques". Però en aquesta època de les Llums no és de cap manera com a tema d’un saber positiu pel qual se li nega a l’home la barbàrie dels suplicis, sinó com un límit de dret: frontera legítima del poder de castigar.“ M. Foucault: Vigilar i castigar: el naixement de la presó

[@more@]