Filosofia de revetlla

Aquesta nit se celebra revetlla de Sant Joan. Sempre han dit que és una nit màgica, de bruixes, i no sé quines històries més. La cultura popular a tot arreu està farcida de llegendes, mites, refranys, i la revetlla de Sant Joan en forma part. Així, que la majoria, com cada any es dedicarà a dansar al voltant de la foguera (amb aquesta calor!) i a tirar petards (no els puc suportar), a tot arreu, a les bústies, als contenidors, al cel ja prou contaminat.

La qüestió però, és quina és la filosofia de la revetlla. És un retorn a l’esperit dionisíac en una societat cada vegada més nihilista i avorrida? La rauxa, la disbauxa, el gaudi de la vida en tota la seva plenitud? O simplement es tracta de complir amb el ritual i per una nit fer veure que tot va com ha d’anar, que aquesta nit no seguiran morint nens de fam?

Potser només es tracta de viure una nit inautèntica, oblidant-se de la realitat quotidiana, de la hipoteca, l’IRPF i de la declaració de la renda? O se celebrarà perquè és el que toca fer? Per complir?

Tothom ha d’anar de revetlla? I si no s’hi va? S’és un marginat, algú que no segueix els rituals establerts?

Esperem que aquesta nit no sigui una nit més de lladres, en comptes de bruixes, i que no s’hagin de lamentar les ferides i focs que poden provocar els petards. Clar que els més arrauxats diran que només són efectes col·laterals.

“Ja sigui per influx de la beguda narcòtica, de què parlen amb himnes tots els homes i pobles primitius, ja sigui amb motiu del poderós atansar-se de la primavera, que travessa plena de delit tota la naturalesa, es desvetllen aquelles emocions dionisíaques, en la intensificació de les quals allò que és subjectiu desapareix fins a un total oblit de si mateix. (…)
Sota l’encanteri del que és dionisíac no només es torna a cloure l´aliança entre home i home: també la naturalesa, alienada, hostil o subjugada, torna a celebrar la festa de la seva reconciliació amb el seu fill perdut, l´home. Lliurement ofereix la terra els seus dons, i pacíficament s´acosten les feres del rocam i del desert. Amb flors i garlandes està recobert el carruatge de Dionís: sota el seu jou caminen la pantera i el tigre (…) Tot cantant i dansant, l´home es manifesta com a membre d´una concordança superior: ha perdut el caminar i el parlar, i està en camí d´enfilar-se volant pels aires, tot dansant”
Nietzsche, El naixement de la tragèdia, 1.

[@more@]