Plató i Nietzsche

Què tenen en comú Plató i Nietzsche? Doncs, en principi poca cosa, a menys que es tingui en consideració l’aferrissada crítica del segon al primer. Per Nietzsche el platonisme és un dels culpables del capgirament dels valors, del nihilisme més metafísic. Plató posa en primer lloc un món abstracte (les idees) ideal, en comptes de la vida (pur instint, gaudi i passió). Bona part de la filosofia de Nietzsche es dirigirà a situar la vida al lloc que li pertany. Però, a part d’aquesta crítica, el que sí tenen en comú és el fet d’haver sortit com a opcions de la selectivitat (proves de les PAU) d’enguany.

L’opció A: un text de Plató sobre la importància d’educar els futurs governants (els savis o filòsofs) en l’art de la dialèctica, considerada com a mètode d’ensenyament superior per accedir al veritable coneixement del bé en si.

“-Si algú no és capaç de discernir amb la raó la idea de bé, distingint-la de totes les altres, ni de triomfar, com en una batalla, sobre totes les dificultats, esforçant-se per fonamentar les demostracions no en l’aparença sinó en l’essència de les coses per poder refutar al final totes les objeccions, ¿no diràs d’ell que no coneix el bé en si ni cap altra cosa bona, sinó que, fins i tot en el cas que assoleixi alguna imatge del bé, ho farà per mitjà de l’opinió, però no de la ciència?[…]

-Sí, per Zeus ! –va exclamar-. –Diré tot això i amb totes les meves forces.

-Aleshores, si algun dia has d’educar realment aquells fills que ara imagines criar i educar, no els permetràs, crec jo, que siguin governants de la comunitat i dirigeixin els assumptes més importants mentre estiguin privats de raó, com si fossin línies irracionals.

-No, en efecte –digué.

-¿Els prescriuràs, doncs, que es dediquin particularment a aquella disciplina que els faci capaços de preguntar i respondre amb la més gran competència possible?

-Els ho prescriuré –va dir-, completament d’acord amb tu.

-¿I no creus –vaig dir- que tenim la dialèctica en el lloc més alt dels nostres ensenyaments i que no hi ha res que pugui posar-se amb justícia per damunt d’ella, i que ella és com el cim de tot ensenyament?” PLATÓ. República, 534c

L’opció B: un text de Nietzsche sobre la moral del ressentiment que anomena “pervers”, en comptes de “dolent” a l’home noble (el poderós, el dominador), perquè la seva mirada està plena de verí ressentit.

“En l’home noble s’esdevé exactament el contrari: concep la idea de “bo” d’una forma prèvia i espontània, és a dir, a partir de la seva pròpia persona, i només a partir d’això es fa una idea d’allò que és “dolent”. Aquest concepte de “dolent” d’origen noble i aquella idea de “pervers” sorgida de la perola de cervesa que és l’odi insaciable […] són molt diferents, per bé que ambdós termes, “dolent” i “pervers”, sembla que es contraposen a la mateixa idea de “bo”. Tanmateix, la idea de “bo” no és la mateixa: només cal que hom es pregunti qui és pròpiament “pervers” en el sentit de la moral del ressentiment. La resposta rigorosa és aquesta: precisament “l’home bo” de l’altra moral, precisament el noble, el poderós, el dominador, simplement que acolorit, interpretat i vist de reüll per la mirada plena de verí del ressentiment.” NIETZSCHE. La genealogia de la moral, I.

Fent ús de la imaginació podríem barrejar els dos textos obtenint com a resultat una moralitat política curiosa, fins a cert punt aplicable a la situació política actual o que ha de venir. Si més no, es podria dir que els futurs governants hauran d’anar armats amb molta dialèctica, si volen evitar que el verí del ressentiment, dels seus enemics incondicionals, els considerin “perversos”.

[@more@]