El dia després

Avui és el dia després del referèndum pel nou Estatut de Catalunya. Sempre, després d’un gran dia (gratificant o desesperant), hi ha un dia després. Avui és el dia després i toca fer balanç, reflexionar, uns sobre el que han fet bé i els altres sobre el que han fet malament. Cadascú sabrà el que ha fet bé o malament. Hi haurà molts dies després per confirmar-ho. Totes les accions realitzades de manera conscient i voluntàries tenen uns resultats bons o dolents, i unes conseqüències previsibles o imprevisibles.

Els que estan satisfets pel sí, hauran de ser conscients de les conseqüències del seu triomf, aconseguit, això sí, amb una abstenció considerablement important i significativa de la societat civil. Una societat civil farta, tipa, "fins el monyo" del que fan els seus polítics, perquè accepten un text en un parlament i després no el defensen prou, com caldria defensar-lo.

El seu sí, no serà com aquell sí a la vida del Superhome del qual parlava Nietzsche. El seu sí, serà un sí escarransit, un sí doblegat, nihilista, en tant que submissió i negació a un altre del qual dependrà la resta dels seus dies. El mateix Nietzsche parlava d’un Nihilisme afirmatiu, d’un no dir no a un no (també es podria dir a un sí enganyós, emmascarat) a la vida (en aquest cas a un text retallat per unes instàncies superiors que exerceixen el seu poder ben visible). Faria falta més atreviment, més dir sí a la vida, però un sí negador a qualsevol submissió. No un sí de complaença, del tot ja m’està bé, del fes-me el que vulguis perquè tu manes.

"—No heu sentit parlar d’aquell home boig que a plena llum del dia encenia una llanterna,
corria pel mercat sense parar:

—Cerco l’Estatut del 30S, cerco l’Estatut del 30S!

Com que allí s’aplegaven molt d’aquells que no creien en l’Estatut del 30S, suscità moltes rialles:
—És que s’ha perdut? deia l’un. És que s’ha extraviat com un infant? deia l’altre. O és que s’ha amagat? O té por de nosaltres? Se n’ha anat amb un vaixell? Ha migrat? Així cridaven i reien en desori.

L’home boig saltà al bell mig de tots ells i els trepà amb la seva mirada: A on ha anat l’Estatut del 30S?, cridà, "Jo us ho diré! Nosaltres l’hem mort, vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assassins. Però, com ho hem fet? No sentim encara res del soroll que fan els enterramorts que enterren l’Estatut del 30S? No ensumem encara res de la putrefacció divina? també els estatuts es podreixen! l’Estatut del 30S ha mort! l’Estatut del 30S roman mort. I som nosaltres qui l’hem mort. Com ens consolarem nosaltres els assassins entre tots els assassins?

(…) Hom conta que encara aquest home boig entrava als parlaments i entonava el Requiem aeternam l’Estatut del 30S. Foragitat i instat a parlar repetia com a resposta:
— Què hi fan encara aquests parlaments, si són sepultures i els monuments funeraris de l’Estatut del 30S?"

Traducció molt lliure d’un text de NIETZSCHE, La gaia ciència, III. 125.

[@more@]