Una societat determinista?

Ens determina la societat a ser com som, a fer el que fem? Fins a quin punt escollim lliurement? El diumenge vinent quan anem a votar, votarem lliurement o votarem determinats per unes consignes, per uns partits polítics, per unes idees…?

La qüestió de fins a quin punt som lliures o estem determinats és un dels problemes que, segurament, més ha preocupat a l’ésser humà des dels inicis del pensament, ja sigui des del punt de vista filosòfic sobre l’ésser humà en general, com científic respecte a la realitat.

Molts han estat els que han defensat el determinisme humà. Des de la genètica, afirmant que estem determinats pels gens (Dawkins afegirà que es tracta d’un gen egoista). Des de la psicologia, afirmant que la conducta obeeix a unes lleis estrictes d’estímul-resposta (Skinner, Watson i tots els conductistes). Des de l’economia, afirmant que les condicions materials determinen la vida dels homes (Marx). Des de la religió, afirmant que un ésser suprem i absolut ens determina a ser com som.

A totes aquestes teories deterministes podríem afegir la societat com un factor determinant més. L’altre dia llegint un llibre (que amablement m’han deixat) de G. Janer: L’infant selvàtic de Sierra Morena, vaig reflexionar sobre si la societat ens determina més del que ens pensem. Molt sovint es diu que els animals estan determinats pels seus instints, que no actuen lliurement. Aleshores, és fàcil pensar que l’ésser humà en estat pur i natural (en el cas que fos possible un estat semblant), també estaria determinat per aquests instints i que la societat ens alliberaria d’alguna manera d’aquestes determinacions instintives, és a dir, ens faria més lliures o almenys ens hauria de servir per a ser-ho. E. Pinker en el seu llibre Tabula Rasa afirma que l’ésser humà té més instints que no pas els que se li han atribuït fins ara. Tanmateix, G. Janer explica en la introducció del llibre com sense la societat som com animals sense determinació. Segons ell és la societat la que ens determina. És així realment?

“En aquest sentit, els infants selvàtics, aquells que per voluntat dels adults, han estat exclosos massa prest d’una atmosfera educativa humana i que han estat capaços de sobreviure a l’abandonament, són fenòmens de pura i simple deformitat. Però aquesta deformitat ens ve a proclamar que, abans de l’educació, l’home en quant a home no és més que una simple eventualitat, potser una esperança, una realitat virtual o un projecte.” G. Janer: L’infant selvàtic de Sierra Morena, Ed. Pòrtic. B. 1999 pàg: 29.

[@more@]