Dialèctica vital

En un moment o en un altre, vulguem o no, ho desitgem o no ho desitgem de cap manera, és possible (a vegades, inevitable) que es produeixi una ruptura, una dislocació, un trencament o escissió entre dues o més parts. El resultat és la separació, el distanciament entre dues o més persones, grups, partits polítics… És com quan per exemple dues persones deixen de parlar-se (o es dirigeixen la paraula el mínim que poden), quan ja no s’expliquen el que abans amb complicitat s’explicaven obertament. Poden arribar a respondre (o no) el missatge que l’altre els envia (en un intent d’aproximació, de recuperar la relació perduda), d’una manera freda, distant, gairebé gèlida. L’altre els escriu el que sent o pensa, i ells contesten amb una simple paraula o frase concisa, breu, massa breu. Així, podríem dir, són les relacions humanes quan es dilueixen, quan fa acte de presència la dialèctica vital més negativa.

Hegel va utilitzar el terme dialèctica, per expressar el moviment d’autosuperació que afectava a la realitat. La dialèctica com a concepte implica contradicció i lluita. El seu origen es troba en el diàleg, en la discussió entre dos o més interlocutors. Per Hegel però es tractava d’un moviment de lluita de contraposició d’idees diferents que cercaven la unitat per així expressar millor l’absolut. En canvi per Marx, la dialèctica es produïa entre diferents classes socials enfrontades. En ambdós, però, es tractava d’un moviment, d’una lluita positiva, el resultat havia de conduir a la millora d’una situació donada. Un altre sentit seria el que proposava T-Adorno, al referir-se a una dialèctica negativa, que tenia com a objectiu últim, no la superació i síntesi, no un final feliç, sinó tot el contrari.

Ahir el PP va manifestar la seva voluntat de trencar amb el govern. Una mostra més de la dialèctica vital, però en aquest cas servirà la ruptura per millorar, superar, la situació política actual o bé, tot el contrari, acabarà per eliminar qualsevol solució possible?

Friedrich Engels: les lleis de la dialèctica

Les lleis de la dialèctica s’abstreuen, per tant, de la història de la natura i de la història de la societat humana. Les dites lleis no són, en efecte, una altra que les lleis més generals d’aquestes fases de desenvolupament històric i del mateix pensament. I es redueixen, en les qüestions fonamentals, tres:

-llei del bescanvi de la quantitat en qualitat, i viceversa

-llei de la penetració dels contraris;

-llei de la negació de la negació.

La dialèctica anomenada objectiva domina tota la natura, i la que s’anomena dialèctica subjectiva, el pensament dialèctic, no és sinó el reflex del moviment a través de contradiccions que es manifesta en tota la natura, contradiccions que, en la seva pugna constant i en el seu trànsit final d’un terme a un altre o elevant-se ambdós termes a una forma superior, són precisament les que condicionen la vida de la natura. Atracció i repulsió. En el magnetisme comença la polaritat.

__________________________________________________

Dialèctica de la natura, Grijalbo, Barcelona 1979, p. 49 i 212.

[@more@]





1 comment so far ↓

#   frannia on 06.07.06 at 19:40     

Terrible quan dos no s’entenen, quan no volen entendre’s