Existeix l’ànima?

Fa uns dies que la filosofia a la catosfera sembla patir un des-ànim generalitzat. Alguns blocs de filosofia han decidit tancar, altres resten parats provisionalment a l’espera que es calmin els ànims. Tot i això, alguns persisteixen en promoure la filosofia costi el que costi com són l’Ésser i el bloc i el bloc de Filosofia . S’agraeix el seu esforç. Altres més animats comencen a albirar-se com a possibles alternatives. Com podeu comprovar en part és qüestió d’animar-se o des-animar-se. Però, és el mateix està animat que tenir ànima? No. Una cosa és tenir o no tenir ànima i l’altre estar o no animat, és a dir, disposat, tenir ganes de dur a terme alguna acció. Estar o no animat és un estat emocional. En canvi tenir o no tenir ànima és una qüestió que ha estat objecte de llargues especulacions en la història del pensament humà.

Els humans més antics es van plantejar la qüestió de l’ànima des dels albors del pensament. Alguns van arribar a pensar que en totes les coses hi havia quelcom intangible que les impulsava a tenir vida, que les dotava d’un dinamisme diferent a la resta d’elements materials sense moviment propi. Les antigues cultures animistes ampliaven aquesta propietat a tota la naturalesa. Altres la van reservar només per als homes, en el sentit més masculí del terme, considerant que les dones no posseïen aquesta qualitat. De fet durant segles es va mantenir la idea que les dones no tenien ànima.

A Grècia van ser les antigues creences òrfiques i pitagòriques (segles VI-V a.n.e) les que van introduir la creença de l’existència d’un principi superior al cossoma– que anomenaren ànimapsykhé. Pels òrfics l’ànima era entesa com un principi vital, dinàmic, espiritual i immortal, que es contraposa va al cos entès com a material, mortal, passiu i estàtic. L’ànima, però, estava empresonada en el cos i calia seguir uns ritus concrets per alliberar-se de les cadenes corporals a les que estava sotmesa. La necessitat de purificar l’ànima mitjançant diferents rituals, conduirà als primers filòsofs a considerar el coneixement com un element important per a la salvació de l’ànima, per a la seva immortalitat.

Tanmateix, els primers estudis més importants del que s’anomenava ànima, tenen el seu punt de partida a finals del segle V a Grècia. Així és com, Plató dedicarà una part de la seva filosofia a tractar la qüestió de la immortalitat de l’ànima per a justificar racionalment (no míticament) la seva teoria de les idees. Si les idees existeixen, aleshores l’ànima les ha d’haver contemplat abans d’introduir-se al cos. A més a més, l’ànima esta dividida en diferents parts: raó, voluntat i instints. D’aquesta manera s’explica el comportament humà, com una lluita entre les diferents parts de l’ànima.

Un altre filòsof Aristòtil en el seu tractat de psicologia ofereix un aspecte més biologista a la teoria de l’ànima: aquesta ja no és immortal sinó que es transmet per herència i forma una unitat substancial juntament amb el cos. A més a més, atribueix aquesta qualitat també a les plantes i als animals, encara que amb diferències notables respecte a l’ànima humana que posseeix la capacitat per raonar.

"Per aquesta raó l’ànima és, en definitiva, una entelèquia primera d’un cos natural que té la vida en potència, és a dir, d’un cos organitzat. Les parts de les plantes són així òrgans encara que extremadament simples: per exemple, el full serveix d’abric al pericarp, i aquest per preservar el fruit, mentre que les arrels són l’anàleg de la boca, perquè ambdues absorbeixen l’aliment. Si llavors hem de donar una fórmula general aplicable a tota mena d’ànima, direm que l’ànima és l’entelèquia primera d’un cos natural organitzat. Per això podem descartar per complet com innecessària la qüestió de si l’ànima i el cos constitueixen una sola entitat; això manca de sentit, com preguntar si la cera i la figura a ella donada pel segell són una sola cosa, o, si en general, ho és la matèria d’un objecte i allò de tot això ell és la matèria. Ho Uneixo i l’ésser tenen múltiples accepcions, però el seu sentit fonamental és l’entelèquia." Psicologia

Actualment, vivim en un món tecnificat i materialista, on només existeixen i tenen importància els objectes que es poden veure i tocar. L’ànima ha estat no només oblidada, sinó també eliminada del discurs sobre l’humà i la vida. Potser, la nostra visió sigui la més encertada?

[@more@]



5 comments ↓

#   Pedra Filosofant on 09.27.05 at 21:01     

Gràcies per la referència que me’n fas del meu blog al teu comentari d’avui, Anna. Tant bon puguis, volia demanar-te permís per posar-hi un enllaç directe al teu blog. Ja em diràs de qui estic aprenent, si no és dels mestres com Vós… Dels actius, i dels inactius, dels docents, dels d’aquí, dels de més enllà… Pedra sobre pedra, filosofant… 😉 Ja em diràs el què quan aconsegueixi encetar el blog “de veritat”. Ara tot just són proves, però sembla que promet. Aire fresc i pedres noves¡¡¡

#   Pedra Filosofant on 09.27.05 at 21:28     

He cregut més correcte demanar-te permís, Anna. Ah, i se’m oblidava dir-te que no vull ser “alternativa” de res, perque haig d’aprendre massa encara dels que sí ho són. Veurás el que et vull dir… No sé si m’explicaré prou bé, però vull que el blog em serveixi d’ànim, i no per des-animar-me en aquest costerut camí del pensament… 😉 Agraït, i a reveure.

#   dErsu_ on 09.27.05 at 21:35     

Jo, si se’m permet convertit el títol del post en pregunta d’enquesta, em decanto pel NO.

#   donot on 09.27.05 at 21:41     

La filosofia és molt més que el discutir sobre que és el ser; i si el ser és o no és. Segons el meu parer; La filosofia és el viure diari de cada persona.
L’ànima d’aquests blocs als que et refereixes, potser ha deixat d’existir. O potser… ha canviat de forma i ara dedica els seus esforços a quelcom més interessant que deixar fluir els seus coneixements sobre el tema per la web.
Ànima de vacances…
No t’ho agafis malament, però vaig entrar a filosofia gràcies a un treball sobre l’ànima i m’ha fet gràcia el teu post d’avui.
Petonets i bon humor!

#   Myrddin on 09.30.05 at 0:13     

Jo, més que preguntar-me si existeix l’ànima o no, em pregunto pel perquè de la vida, el perquè de que estigui aquí i sigui conscient que hi sóc i que també sigui conscient que el més probable és que desapareixi sense deixar rastre… quin objectiu té tot plegat, si n’hi ha. Aquesta sí que es la pregunta del millón.