Els records

Per què parlo ara dels records? Doncs, perquè ahir vaig tornar a recordar la meva època d’estudiant, a l’Institut on vaig fer batxillerat, en la celebració del 25è aniversari del centre. Vaig recordar els bons i mals moments d’una manera molt especial, perquè després de 25 anys he tornat a l’Institut com a professora. Tot plegat em va fer pensar en els inexpugnables camins de la memòria.

Per què recordem segons quines coses i d’altres les oblidem? Per què sempre recordem aquells fets que més ens han dolgut? Per què no recordar només aquells moments feliços? A vegades valdria més no recordar algunes vivències que ens han fet mal, però els mecanismes de la memòria són difícils de comprendre. La capacitat per recordar depèn de complexes connexions sinàptiques que tenen lloc al cervell. En el fons és la química del cervell la que s’ocupa de mantenir-los o d’esborrar-los irremissiblement.

Els records no són més que fragments del passat guardats per la ment (entenen per aquesta com a quelcom físic) i que poden brollar en qualsevol moment o no. S. Freud, des d’una perspectiva psicològica, va estudiar àmpliament com reprimim a l’inconscient alguns records. Tot i això, no va poder explicar exactament com funcionava aquesta repressió, com reteniem alguns records i d’altres els oblidàvem per sempre.

Des de la filosofia Henri Bergson va dedicar el seu llibre Matèria i memòria a explicar el mecanisme dels records. Per Henri Bergson la memòria no ens condueix, com podríem pensar del present al passat, és a dir, de la percepció al record, sinó del passat al present, del record a la percepció. És el record el que ens fa reviure les percepcions passades. El cervell no és, doncs, l’òrgan del pensament i de la memòria o el seu dipositari, sinó solament un instrument que permet traduir els records en moviments, i enllaçar el psíquic amb el corporal.

“El nostre problema és ara el següent com adquireix el passat pur una existència psicològica?, com s’arriba a actualitzar aquest virtual pur? Doncs bé, del present sorgeix una invocació segons les exigències o necessitats de la situació present. Donem el «salt» i ens instal·lem no sols en l’element del passat en general, sinó també en tal o tal regió, és a dir, en tal o tal nivell que, en una mena de Reminiscència, suposem que corresponen a les nostres necessitats actuals. (…)

En primer lloc no hem de confondre la invocació al record i la «evocació de la imatge». La invocació al record és aquest salt sobtat pel qual m’instal·lo en allò virtual, en el passat, en una determinada regió del passat, en tal o tal nivell de contracció. Creiem que aquesta invocació expressa la dimensió pròpiament ontològica de l’home o, més aviat, de la memòria: «Però el nostre record roman encara en estat virtual…». Quan parlem, al contrari, d’evocació o de reviviscència de la imatge, es tracta d’una altra cosa completament diferent. Quan ja ens hem instal·lat en aquest nivell en què rauen els records, llavors i només llavors tendeixen aquests a actualitzar-se. Sota la invocació del present ja no tenen la ineficàcia, la impassibilitat que els caracteritzava com a records purs: es converteixen en imatges-records capaces de ser «evocats». S’actualitzen o s’encarnen. Aquesta actualització té tota mena d’aspectes, d’etapes i de graus diferents; però a través d’aquestes etapes i d’aquests graus constitueix ella (i només ella) la consciència psicològica. De totes maneres la revolució bergsoniana és clara: no anem del present al passat, de la percepció al record, sinó del passat al present, del record a la percepció.” Gilles Deleuze: El Bergsonismo, Càtedra (col·lecció Teorema), Madrid 1987, p.62-64.

[@more@]