Som cruels

La nostra naturalesa es pot definir de moltes maneres, com ja he tractat en posts anteriors, però potser una de les més bèsties sigui la crueltat. Ser cruel és ser despietat, no tenir compassió pels altres. Considerar que els nostres alter ego poden ser ultratjats sense cap consideració, sense tenir en compte la seva pròpia dignitat. A través de la història la crueltat humana s’ha manifestat de moltes maneres. El més curiós és observar com en ple segle XXI, en una societat suposadament civilitzada se segueix exercint de manera indiscriminada. És com si un instint pervers continués vigent en el nostre cervell sense poder ser dominat per la racionalitat.

La crueltat es pot expressar de moltes maneres amb les paraules o amb les accions. A través de les paraules: insultant o deixant malament algú davant d’altres, fent servir expressions que poden afectar als més dèbils i desvalguts. A través de les accions: físicament, colpejant o fent mal físic a algú. Fixem però l’atenció en el primer cas de crueltat, perquè és el més subtil i que moltes vegades passa més desapercebut.

Les paraules poden tenir molt de poder i els que volen dirigir la seva crueltat cap els altres ho saben. Unes paraules que poden conduir fins i tot al suïcidi com en alguns casos s’ha pogut comprovar recentment com a resultat del que s’anomena el bullying (Jokin va ser el primer cas més conegut i ara un altre cas d’una nena d’Alacant). El bullying afecta sobretot als adolescents i es caracteritza per l’atac insistent d’un grup de nois o noies vers una altra persona de qui es fa mofa o es deixa en ridícul repetidament. En els adults també existeix, tot i que es fan servir altres conceptes com el d’assetjament verbal. Tant en un cas com en l’altre l’agressió, amarada d’una gran crueltat, s’exerceix en públic. Les motivacions per part dels qui les realitzen no són altres que aconseguir descarregar les pròpies frustracions cap a algú que serveix d’objecte expiatori. La víctima sempre és escollida entre aquells o aquelles que són més fàcils d’atacar, perquè no s’hi tornaran degut a la seva timidesa o al seu caràcter introvertit.

No sé si la crueltat es podrà eliminar del tot. Si es tracta d’un instint com ens descriu per exemple Freud, l’únic que es pot fer és ajudar a reprimir-lo, encara que això impliqui la infelicitat.

"La qüestió decisiva per a l’espècie humana em sembla que és si, i fins a quin punt, el seu desenvolupament cultural aconseguirà de dominar els trastorns de la vida en comú provocats pels instints humans d’agressió i d’autodestrucció. Podria ser que en aquest sentit, l’època actual fos especialment interessant. Els homes han arribat a un domini tan aclaparador de les forces de la natura, que amb el seu ajut podrien exterminar-se mútuament, fins que no en quedés ni un. Això ells ho saben, i d’aquí ve una gran part del seu habitual malestar, de la seva infelicitat i de la seva angoixa. Però, cal esperar que l’altra de les dues "potències celestials", l’Eros etern, faci un esforç per imposar-se en la lluita contra el seu adversari, també immortal. Però, qui en podrà predir la victòria i el desenllaç final?" El malestar en la cultura, S. Freud

[@more@]



2 comments ↓

#   Ramon on 05.26.05 at 18:34     

Em sembla que caldria distingir la crueltat (que és cultural i sovint
retorçada -i té origen en el neocòrtex) de l’agressió que és biològica, natural i defensiva. Konrad Lorenz té planes molt significatives sobre això.

#   Jordi (itaca2000) on 05.27.05 at 15:32     

Molt ben dit, Ramon Alcoberro, l’agressivitat, entre d’altres coses que tu hi dius, moltes vegades, sinó gairebé sempre és defensiva. Algunes solucions: educar en valors i, especialment, educació emocional -des dels centres d’ensenyament per allò de garantit a tothom els mateixos drets-. A tothom, no solsament al que agredeix defensivament, sinó també a aquell que primer provoca que l’altre agradeixi com a defensa.