De mentides i veritats

Fa uns tres anys vaig conèixer al president de l’Amical Mathausen, Enric Marco. Va venir a l’Institut d’Ensenyament Secundari on treballava convidat per una professora, que volia conscienciar als alumnes de l’horror del nazisme. La intenció era que els alumnes coneguessin de primera mà, la vida als camps de concentració alemanys i tot el que allà hi havia passat.

Ara resulta que Enric Marco mai va estar en un camp de concentració nazi. El fet és d’entrada desconcertant. Com explicar-ho ara a alguns dels alumnes, poc amicals a acceptar la barbàrie nazi, ja sigui perquè és un esdeveniment que consideren massa llunyà (ells encara no havien nascut), o perquè imbuïts d’idees pro-nazis i feixistes no volen acceptar que algunes ideologies tenen conseqüències terrorífiques pel gènere humà, que el que van escoltar aquell dia era mig mentida o mig veritat? És a dir, una part sí que era certa, però no el fet que el seu narrador ho hagués viscut directament. Com explicar ara que tot el que els van dir aquell dia provenia d’algú que no hi havia estat mai? Tanmateix, el que van sentir no era mentida, perquè el que els van dir, acompanyat de documentació videogràfica, era certament veritat, en el sentit que es corresponia amb els fets. Els camps van existir i s’hi van fer experiments, tortures i assassinats de presoners indefensos. Tot i això qui els ho explicava s’estava inventant el fet d’haver-ho viscut i presenciat. En aquest cas una mentida era una veritat o una veritat tenia una petita part de mentida. És aquest un motiu suficient per condemnar a Enric Marco. Les seves intencions eren correctes, malgrat estava mentint en la seva experiència. Quantes vegades no hem dit alguna mentida que en el fons contenia una veritat o al revés?

Pot la mentida tenir un fons vertader? I la veritat tenir un fons fals? Han de ser les coses blanques o negres? No pot haver-hi termes intermitjos? Fa temps que la lògica borrosa intenta mostrar que del vertader al fals hi ha tot un seguit de graus intermitjos. La veritat i la mentida poden tenir diferents matisos.

[@more@]



3 comments ↓

#   El Pensador on 05.12.05 at 6:08     

Ahir, sense anar més lluny, sense tenir res a veure amb l’Enric Marco, em va venir un pensament del tot coincident amb el teu post. Desprès de llegir-lo —el post—, fins i tot em sembla que el meu curt pensament, serà tractat de plagi. Unirem esforços, doncs, i demà (que és quan toca) el penjaré, fent-te referència. Estàs fent una gran feina, Anna.

#   Júlia on 05.13.05 at 9:05     

Una bona amiga em va dir un dia que quan et fas gran t’adones que no hi ha res que sigui veritat. Nosaltres mateixos ens reinventem, ens expliquem com haurien volgut ser o com crèiem, patint de vegades, que hem estat. El que passa és que en casos com el d’aquest senyor la cosa arriba a ser`patològica. Crec que això ja se sabia ‘off the record’, en una xerrada del barri vaig parlar, fa temps, amb un senyor que sí que hi havia estat, als camps, i em va comentar que al president li agradava molt ‘figurar’ i sortir a la fotografia, i que era una llàstima que en temes com aquests passessin aquesta mena de coses, posant en dubte la seva estada als camps. El que caldria exigir és a gent com els periodistes o els poders públics, quan donen medalles o càrrecs, una comprovació adient de les fonts i els currículums. Sovint la brillantor de parla o el carisma amaguen buits absoluts i la timidesa o la modèstia grandeses que mai seran al nostre abast.

#   Heràclit on 05.13.05 at 22:34     

Mira, que vingui un tio i es faci l´heroi perque va estar al camp de concentració…. doncs home, no em sembla bé…

Ell feya patxoca utilitzant el dolor, el patiment, la mort dels altres… hi han cses que no es poden fer.

“Mentia porque así me escuchaban más” Diu aquest home… QUINS COLLONS! Això és espanya i així va el món.

Està molt bé debatir sobre aquest fet. Si us plau… no oblidem que ens volem arrebatar la filosofia.