La ment i el cervell

Què és la ment? Es pot equiparar la ment al cervell? És el mateix? D’on provenen els nostres pensaments? Tots els nostres continguts mentals es redueixen a simples connexions neuronals? On estan els nostres records, les nostres il·lusions, idees, desitjos…? Quan moren les nostres neurones, també moren els nostres pensaments?

La qüestió de la relació ment-cervell ha estat font de diverses interpretacions al llarg de la història de la filosofia. Sense pretendre explicar-les totes en detall, faré un breu resum. La filosofia primer i després la psicologia (en el sentit del terme actual) s’han preocupat per desvetllar el misteri de la relació entre ànima-cos o ment-cervell.

Pels primers filòsofs occidentals de l’antiga Grècia, l’ànima era el principi vital sense el qual el cos era mancat de tot moviment. La seva interpretació era dualista i es va mantenir durant segles. Al segle XVII un dels representants més destacats del dualisme fou Descartes que va mantenir una separació entre el que ell anomenava res cogitans (pensament) i la res extensa (matèria). El problema de Descartes i de tot el dualisme era explicar com es relacionaven aquestes dues entitats presumptament separades i independents una de l’altra.

Una altra interpretació és la monista: només hi ha una substància o realitat. Aristòtil  va ser el primer a proposar la unió entre matèria i forma, ànima i cos. L’ànima no era quelcom separat del cos sinó que formaven una unitat, un pack de manera que un no podia existir sense l’altre. Altres interpretacions monistes van donar més importància a un dels elements del conjunt. Per exemple el monisme materialista (Epicur) considera que tot es redueix a la matèria, a aquesta interpretació també se la coneix com a reduccionisme fisicalista; en canvi pel monisme espiritualista tot es redueix a esperit (G. Berkeley). 

Altres interpretacions han volgut superar el dualisme i el monisme, proposant vies més complexes, com per exemple l’emergentisme: la ment és un producte del cervell però que no es redueix als simples estats físics, sinó que els estats mentals emergeixen, van més enllà, a través d’un procés evolutiu, de la simple matèria. La ment seria un nivell superior, si es vol dir així, del cervell, una propietat emergent, que sobresurt, de la matèria, de les neurones. Una sola neurona no conté els nostres pensaments, és el conjunt del sistema el que produeix un element nou, el pensament.

Aquesta idea d’un pensament emergent és defensada avui en dia quan alguns, com Derrick de Kerckhove, es refereixen a la possiblitat de crear una intel·ligència col·lectiva en el ciberespai. Una intel·ligència emergent fruit de les connexions entre ordinadors. Tant de bo, també passés el mateix en els sistemes polítics i en alguns parlaments com el de Catalunya o de la veïna Espanya.

 

[@more@]