El món físic: de què estan formades les coses?

Aquesta és la meva teoria (entesa com a interpretació possible) sobre el món físic. No és una teoria interpretació gaire original, sinó que ha estat elaborada a partir de diferents informacions que he obtingut de diferents llibres que tracten sobre el tema.  

El món físic estaria format per dues realitats:

Realitat objectiva a nivell micro = matèria + energia. Formada per punts, cordes, espirals… en xarxa complexa canviant.

Realitat objectiva a nivell macro = objectes + subjectes. No és que els subjectes siguin diferents dels objectes pel que fa a la composició física, sinó que ho són per la composció psíquica que, a vegades, pot emergir de la matèria-energia i separar-se. Aquesta separació seria el que s’anomena generalment com espiritualitat i que no és més que energia separada de la matèria. 

Respecte a l’existència tant dels objectes com dels subjectes la seva aparició i relació és el resultat de l’atzar i la necessitat que tenien d’aparèixer. 

A nivell del més petit (micro) la realitat pot estar constituïda per infinites partícules pluripolimòrfiques. Tant si són punts, cordes… estarien unides per espirals complexes formades per fractals (formes autosimilars, sistema que reprodueix la mateixa forma) que són la manera més senzilla de produir complexitat, que formarien part de l’estructura dels objectes més grans (macro), en xarxa de complexitat canviant.  

Els subjectes reben aquest nom per la capacitat que tenen de prendre consciència de la pròpia identitat, que no deixa d’estar subjecta a la complexitat de la totalitat. Subjectes que com a éssers vius s’han d’entendre com a sistemes termodinàmicament oberts, que tenen la capacitat d’¡ntercanviar tres magnituds diferents amb l’entorn: matèria, energia i informació.

Per tant, tot l’univers (tant a nivell macro com micro) estaria o està en interacció continua d’intercanvi de matèria – energia – informació (éssers vius exclusivament?). Essent una de les qualitats especials de l’energia la capacitat intrínseca per emergir (Searle) i separar-se ocasionalment de la matèria, amb la finalitat d’aconseguir la seva pròpia autoconservació i fugir de l’entropia o dissipació possible en l’espai.

[@more@]



2 comments ↓

#   Perejoan on 02.25.05 at 19:45     

Com que no me’n surto de ser breu i concís, et faig algunes consideracions al meu blog. No t’ho prenguis com una “carregada” de la teva teoria, només intento exposar un altre punt de vista (i no sé si m’ha quedat prou entenedor)

#   anna on 02.25.05 at 21:12     

M’encanta que ho critiquis. De fet més que una teoria és una hipòtesi o una possible perspectiva. Suposo que té molts punts que s’haurien de revisar.