Causalitat o casualitat?

Suposem que si escrivim en un blog algú ho llegirà, suposem que quan ens aixequem pel matí, les coses seguiran allà mateix on les vam deixar, suposem que si algú ens estima ho seguirà fent en el futur… però és així realment? Sense adonar-nos estem aplicant el principi de causalitat al futur, fem prediccions a partir del que hem viscut en el passat i suposem que sempre seguirà essent de la mateixa manera, per què?

Fa segles Aristòtil va aplicar el principi de causalitat per explicar com s’esdevenen els canvis en la naturalesa. Segons aquest principi tot el que succeeix és per una causa determinada, o dit d’una altra manera, tot efecte és produït per una causa. A més, afegia que hi havia 4 causes, dues extrínseques (eficient i final) i dues intrínseques (material i formal). En part no s’equivocava en la manera que tenim de raonar, perquè de fet pensem que les coses no són perquè sí, sinó que tot té una raó de ser. Per exemple en el cas de l’edifici Windsor s’especula amb la idea que l’incendi va ser provocat per alguna causa i no que va ser fortuït (va incendiar-se casualment). Malgrat que no se sap del cert quina va ser la causa concreta que el va provocar.

Ara bé, aquesta relació causa-efecte que establim entre els fets es tracta d’una connexió necessària? Per exemple si diem que el foc va ser provocat per un curtcircuit podem estar segurs que quan torni a incendiar-se un edifici serà per aquesta causa? És possible establir aquesta relació a priori o es tracta, més aviat, d’una simple creença provocada pel costum, que ens fa esperar, que fets semblants en el passat tornin a estar conjuntats en el futur? Nicolas d’Autrecourt al segle XIV va defensar la idea que de l’existència d’un ens no en podem inferir amb seguretat l’existència d’un altre. Uns segles més tard D. Hume (s. XVIII) aplica el principi empirista (tot coneixement prové de l’experiència) nega l’existència del principi de causalitat, proposant que la relació causa-efecte no és més que un producte del costum o hàbit.

 "Tots els raonaments sobre la qüestió de fet semblen basar-se en la relació de causa-efecte. Solament mitjançant aquesta relació podem ultrapassar l’evidència de la nostra memòria i els nostres sentits. Si tu vas a preguntar-li a un home per què creu en una qüestió de fet que no és present, per exemple, si el meu amic és a casa seva o a França, et donarà una raó; i aquesta raó representarà algun altre fet, com una carta seva rebuda o el coneixement dels seus antics propòsits i promeses.  Un home que trobés un rellotge o qualsevol altra cosa a una illa deserta, conclouria que alguna vegada hi havia hagut homes. Tots els nostres raonaments sobre els fets són de la mateixa natura. I vet aquí com constantment hom suposa que hi ha una connexió entre el fet present i allò que n’inferim. si no hi hagués res que els entrelligués tots dos ensems, la inferència seria absolutament precària. El fet de sentir a les fosques una veu articulada i un discurs racional ens fa palesa la presència d’alguna persona. ¿Per què?, perquè això és l’efecte de la condició i la textura humanes i perquè hi està en una ben estreta connexió. Si analitzem tots els altres raonaments de la natura, ens adonarem que es basen en la relació de causa a efecte, i que aquesta relació és propera o remota, directa o col·lateral. La calor i la llum són efectes col·laterals del foc, i hom pot inferir correctament un efecte de l’altre."   Investigació…   Secció IV, 22

És aquest costum o hàbit el que tenien els habitants de l’edifici del Carmel que es va ensorrar, ells esperaven que quan tornarien a casa aquesta seguiria existint en el mateix lloc on la van deixar, tanmateix ja no era així. És el costum el que ens guia en la vida i ens fa esperar que cada dia les coses seguiran allà mateix on les vam deixar el dia anterior, però no podem estar segurs que sigui així. El resultat és que la relació causa-efecte que establim entre els fets no és segura, no és veritat sempre, sinó només probable. És precisament quan les coses no són com ens esperàvem que ens sorprenem i ens enfadem. Suposem que tot sempre sortirà com ens pensem i no sempre és així. Potser si estiguéssim més preparats per a les sorpreses i les casualitats de la vida seriem més feliços. Qui sap?  

[@more@]



3 comments ↓

#   El Pensador on 02.23.05 at 22:19     

Hi ha una manera, Anna. Pensar… no se sap mai que passarà. Llavors tindríem la felicitat assegurada.
És broma. Veig que segueixes endavant. Enhorabona.

#   Perejoan on 02.23.05 at 23:53     

Segurament, les certeses que anem teixint al nostre voltant mitjançant l’hàbit, deuen ser per donar-nos seguretat. D’aquí ve que ens costi tant acceptar les sorpreses i les casualitats que ens trenquen la seguretat. A alguns els agrada creure en el determinisme i treure’s l’angoixa de que tot és incertesa. Per acceptar la incertesa de la vida cal molta confiança en la capacitat pròpia de superació.

#   Perejoan on 02.23.05 at 23:59     

Que no has fet cataping? he vist que havies actualizat de casualitat