Som crítics

La capacitat crítica, de jutjar de manera positiva o negativa als altres, és una característica pròpiament humana, que ens distingeix de la resta d’animals. Ens agrada criticar-ho tot. Critiquem els blogs, perquè parlen de segons quins temes o perquè no en parlen. Critiquem al veí perquè fa massa soroll o perquè no el sentim. Critiquem els altres perquè fan coses que no ens agraden o simplement pel que han dit. Critiquem constantment, però molt sovint és una crítica supèrflua i mancada de sentit (és com un acte reflex que està buit de significació). En canvi, quan realment hauríem de criticar allò important, el que ens afecta de debò, aleshores es fa el silenci. Sembla com si només gaudíssim de debò amb la crítica més fàcil i més simplista, sempre i quan aquesta no produeixi uns efectes indesitjables per a nosaltres. Es tracta de criticar pel simple fet de criticar? Molts critiquen els defectes dels altres, sense veure els seus propis defectes i mancances, com si aquest fet de criticar els produís una certa satisfacció, com si els ajudés a sortir de la seva miserable condició i els transformés ens uns éssers superiors a l’estil del superhome Nietzschià.

I em pregunto: per què, quan hauríem de criticar el que realment ens afecta molt directament, aleshores no ho fem? Tenim por? Per què no critiquem més al poder polític quan ens volen vendre la moto? Per què no critiquem més aquelles polítiques socials que realment ens condicionen la vida? Per què no demanem més justificacions a segons quines accions que a curt o llarg termini poden afectar les nostres vides?

Una de les respostes a aquestes preguntes, podria ser que rebutgem el compromís, no volem comprometre’ns més del necessari. Criticar sí, però fins a un punt, aquell que no traspassi els límits de la responsabilitat. No volem arriscar-nos. Criticar només allò que és fàcil de criticar. Criticar a qui no ens tornarà l’ofensa, a qui callarà i no dirà res. Criticar sense aportar solucions, perquè manca el criteri propi personal i intransferible.

Un dels filòsofs més coneguts per la seva crítica i que ha passat a la història com a representant del criticisme és I. Kant, que es va dedicar a criticar tot el que considerava que calia criticar: va criticar al dogmatisme i a la metafísica que pretenia constituir-se com a ciència, va criticar l’acció que no es basa en uns principis deòntics correctes, va criticar el judici estètic per la seva manca de criteri, va criticar-ho gairebé tot i no només això, també va proposar solucions.

"La crítica no està oposada al procediment dogmàtic de la raó en el seu coneixement pur en tant que ciència (car aquesta ha de ser sempre dogmàtica, ço és, estrictament demostrativa des de segurs principis a priori), sinó al dogmatisme, és a dir, la pretensió d’anar endavant solament amb un coneixement pur des de conceptes (el coneixement filosòfic), segons principis con els que la raó té en ús fa molt de temps, sense informacions de la forma ni del dret amb què hi ha arribat." Crítica de la raó pura.

[@more@]