La filosofia de la festa

A Girona són fires i avui seria festa si no fos diumenge, perquè és Sant Narcís. Quina relació podríem establir entre la filosofia i les festes? Aquesta pregunta ve donada perquè he llegit alguns comentaris, que s’han fet a certs blocs de filosofia, on es demana una reflexió sobre quina seria la filosofia de la festa i perquè els filòsofs no s’han dedicat més a parlar-ne.

De fet, els filòsofs i la filosofia sempre s’ha considerat com una activitat seriosa, perquè pensar, reflexionar,… se suposa que requereix una considerable concentració i esforç. Si bé és cert que pensar no és una activitat que es pot prendre a la lleugera, perquè aleshores es pot acabar pensant qualsevol bestiesa, tampoc cal exagerar. D’acord, però que per pensar i raonar bé no només s’ha de tenir temps i ganes, sinó també una ment ordenada i analítica. Però, d’aquí a que l’activitat filosòfica hagi de ser seriosa obligatòriament n’hi ha un bon tros. També es pot fer filosofia divertida i amb sentit de l’humor. També es pot fer filosofia de la festa i no simplement de les desgràcies de l’existència. Es pot prendre com a exemple el que va dir F. Nietzsche referint-se a les diferents actituds envers la vida. Així, tindríem que hi ha moltes maneres de fer filosofia, es pot fer una filosofia apol·línia, seriosa, ordenada, analítica, argumentada i crítica, que és la que ha predominat durant segles i encara es pren com a model indiscutible; i també es pot fer una filosofia més dionisíaca, una filosofia de la disbauxa, de la festa, de l’orgia mental, que estaria més d’acord amb la vida i tot el que representa.

Com seria, aleshores, una filosofia de la festa? De què tractaria? Per començar podria intentar entendre el per què als humans ens agraden tant les festes. És potser una de les característiques que ens distingeix dels altres animals? Som homo festius més que homo sapiens? E. Morin fa referència a la dualitat humana dient que a part de ser homo sapiens també ens definim com a homo demens, entenent aquest últim no com a boig en el sentit literal del terme, sinó en un sentit més passional, emotiu i irracional. És en aquest sentit de demens on s’explicaria la necessitat que tenim de fer festa, tot deixant de banda per uns dies la racionalitat?

Necessitem les festes com una part més de la nostra supervivència? Què feien els primers humans? També tenien dies de festa? Es tractaria d’una filosofia antropològica de la festa.

Un altre tema que hauria de tractar la filosofia de la festa, seria explicar a què ens dediquem quan fem festa? No fem res? Pugem a les atraccions de fires per deixar anar tot l’estrès acumulat en els dies de feina? Vivim les nits amb balls i reunions socials per distreure’ns de les ocupacions i maldecaps quotidians? Aquestes serien algunes de les preguntes de la filosofia psicològica de la festa.

La filosofia de la festa també es podria dedicar a temes més sociològics, com per exemple com se celebren les festes en diferents societats, com les distribueixen, quina funció tenen en el bon funcionament social. També, es podria parlar d’una filosofia de la festa per la festa, sense buscar altres explicacions…

“Sota l´encanteri del que és dionisíac no només es torna a cloure l´aliança entre home i home: també la naturalesa, alienada, hostil o subjugada, torna a celebrar la festa de la seva reconciliació amb el seu fill perdut, l´home. Lliurement ofereix la terra els seus dons, i pacíficament s´acosten les feres del rocam i del desert. Amb flors i garlandes està recobert el carruatge de Dionís: sota el seu jou caminen la pantera i el tigre (…) Tot cantant i dansant, l´home es manifesta com a membre d´una concordança superior: ha perdut el caminar i el parlar, i està en camí d´enfilar-se volant pels aires, tot dansant” Nietzsche, El naixement de la tragèdia, 1.


[@more@]