El culte al cos

Per alguns el cos és una màquina que s’ha de cuidar i no poden deixar de seguir els seus dictats costi el que costi. És evident que actualment el cos està molt valorat. Tot el que fa referència al cos és objecte d’admiració, fins al punt que els centres dedicats a aquest culte corporal s’estan fent d’or. A la Xina els centres de cirurgia estètica tenen molt d’èxit entre les joves xineses, que donarien el que fos per tenir un cos fet a la seva mida i agradable pels altres. L’altre dia en un reportatge de TV3 (30 minuts) van ensenyar com hi havia noies disposades a romandre tot un any en una clínica patint una tortura diària inimaginable per aconseguir tenir l’alçada desitjada. Altres canvien completament la seva fisonomia, de manera que no les reconeixen ni els seus familiars, tot plegat només per semblar-se a les noies occidentals. Tot un culte al cos!

Per altres el cos és la font inesgotable de plaer. Només obeeixen els desitjos, els sentiments, que proporciona el cos. Adoren el cos com a única font de satisfacció i de felicitat. Entre aquests el sexe és la culminació de tot desig i l’únic que pot aportar el plaer desitjat. El cos esdevé una plataforma més enllà de la qual només existeix el buit i la desesperació. Un exemple d’aquest culte sexual al cos el podem trobar en els llibres de M. Houellebecq. Precisament l’altre dia vaig assistir a una representació de teatre basada en un dels seus escrits: Plataforma. En aquesta obra es pot comprendre entre altres coses com el cos i més en concret el desig sexual, el desig de plaer (la libido freudiana en la seva màxima expressió) es converteix en l’eix central d’algunes vides desil·lusionades, que el cerquen a tot preu allà on sigui. El resultat desgraciadament és l’explotació sexual dels més pobres, que troben en el sexe una font d’ingressos inesgotables.

Tanmateix el cos no sempre ha estat valorat de la mateixa manera. Pels antics grecs, i més en concret pels pitagòrics, el cos (soma) era la presó (sema) de l’ànima (psykhé). L’ànima no tenia més remei que alliberar-se del cos si volia retornar a la puresa perduda. Els seus mètodes de purificació eren força sorprenents, per exemple no s’havien de menjar mongetes perquè en les ventositats que aquestes podien provocar, es perdia una part de l’ànima. Per Plató, seguidor d’aquests pensaments, l’ànima era l’únic accés a la veritat. L’ànima havia caigut accidentalment al cos perquè no havia controlat bé: els desitjos i les passions. Aleshores el que havia de fer era dedicar-se a pensar, a conèixer, si volia retornar a l’estat ideal originari. Aquest rebuig al cos va continuar durant segles a Occident, tot i que en algunes religions orientals ja existia des de temps remots. Només quan es va començar a entendre el cos com una màquina, quan l’ànima va perdre el seu estatus, es va potenciar cada cop més l’estudi del cos i la ment com una part més d’aquest. Els estudis del sistema nerviós, van conduir al pensament que la ment no era més que el resultat de certes connexions neuronals. L’ànima espiritual va desaparèixer.

Les conseqüències d’aquests estudis van provocar una forta revalorització del cos, fins a la situació actual en què només es valora el cos, els seus desitjos i plaers. Segurament sense el cos no som res, però si ens deixem manar només pels seus dictats i deixem de pensar què fem amb ell tampoc serem res.

“-El cos en efecte, ens produeix infinites incomoditats a causa del seu indispensable nodriment; i més encara si s’hi afegeixen malalties, que entrebanquen la nostra recerca d’allò que és real. Ens omple d’amors, de desitjos, de temors, de quimeres de tota mena, i de molta beneiteria, talment que, de get, tal com s’acostuma a dir, mentre estem sota el seu domini, no ens és possible d’exercitar en cap cosa el nostre pensament. Perquè de les guerres, de les sedicions, de les batalles, ningú altre sinó el cos i les seves passions en són la causa. Ja que totes les guerres es produeixen per adquirir riqueses, i si ens veiem obligats a adquirir-les és per raó del nostre cos, el qual hem de servir com uns esclaus; ell és també el motiu que no tinguem lleure de cultivar la filosofia. I el pitjor de tot és que si mai deixa lleure a un de nosaltres i ens girem a examinar alguna cosa, interfereix contínuament la nostra recerca, la pertorba, la confon i talment ens atordeix que, per culpa d’ell, som incapaços de percebre la vertadera realitat.” Plató, Fedó 65a-66b.

[@more@]