Les partícules elementals

partículesDesprés de veure ahir el debat dels candidats dels principals partits polítics a les eleccions del parlament de Catalunya i de sentir les veritats i mentides que alguns van dir, vaig recordar una frase d’una pel·lícula: “La veritat hauria de ser com les partícules elementals, que no es poden fragmentar”. Aquestes són les paraules del germanastre científic al principi d’una pel·lícula basada en la novel·la del controvertit escriptor francès Michel Houellebecq: Les partícules elementals.

La recerca de la veritat i de les partícules elementals que permetessin explicar el món van ser uns dels objectius principals del pensament dels primers filòsofs-científics a occident. Els anomenats presocràtics van dedicar les seves investigacions a reduir la multiplicitat del món natural a una unitat havia de fer més accessible la seva comprensió. Aviat, però s’adonaren compte que no es podia reduir a un sol element, sinó que era necessària l’existència de molts més elements o partícules elementals.

Els filòsofs coneguts amb el nom de pluralistes van parlar de molts més elements. Empèdocles va proposar quatre elements: Aire, Terra, Aigua i Foc, que s’anaven combinant gràcies a dues forces d’atracció i repulsió, Amor i Odi. Amb tot, aquests quatre elements no eren suficients i Anaxàgores va intuir que potser eren necessàries molts més elements o partícules a les que anomenà llavors (spermata) i posteriorment Aristòtil les batejà amb el nom de Homeomeries (elements semblants quantitativament, però no qualitativament).

Anaxàgores: “Deia «que el Sol és un globus de foc i major que el Peloponès». Altres atribueixen això a Tàntal. «Que la Lluna està habitada i té tossals i valls. Que el principi de les coses són les partícules semblants, perquè així com l’or es compon de parts tenuíssimes, així també el món va ser compost de corpuscles semblants entre si.” Diògenes Laerci: Vides dels més il·lustres filòsofs grecs, Orbis, Barcelona 1985, Vol. I, p.70-73.

Demòcrit, però, fou el primer a parlar d’àtoms (atomoi) que es movien mecànicament en el buit, tot i que en un sentit diferent a l’actual. Per Demòcrit els àtoms eren indivisibles i sòlids. La seva teoria, però, no va tenir gaire èxit. Els antics grecs no acabaven d’entendre com uns elements materials invisibles podien explicar el visible. Si era invisible, no podia ser material.

Alguns segles més tard Epicur va utilitzar la teoria atomista de Demòcrit, afegint un component de declinació (clinamen) o indeterminació dels àtoms, que permetia explicar la llibertat humana. Posteriorment, Leibniz va considerar la possibilitat d’àtoms no físics, mònades.

La física actual ja no considera els àtoms com a sòlids i indivisibles, sinó com a quelcom buit i mutable. La física de partícules ens trasllada a un món d’àtoms composats, en el seu nucli, per partícules elementals com els quarks, leptons, neutrins, bosons, etc. Aquestes serien els components últims i més elementals de la realitat, en el sentit que no es poden fragmentar en altres elements.

[@more@]