Filosofia, matemàtiques i poder

Pels pitagòrics la filosofia, les matemàtiques i el poder eren indissociables. Pitàgores va ser el primer en autoanomenar-se filòsof per distingir-se dels sofos (savis), dels que ja ho sabien tot. En la seva recerca del coneixement, d’aquí vindria l’anomenar-se filòsof, es va adonar de la importància dels nombres per entendre l’estructura de la realitat. Les matemàtiques proporcionaven un coneixement vertader de la realitat i aquest coneixement tenia com a resultat el poder. Però, no es tractava d’un poder de domini sobre els altres, sinó un poder que permetia la purificació de l’ànima.

Plató, influenciat pels pitagòrics amb qui va entrar en contacte en un dels seus viatges, també va donar importància a les matemàtiques. Ara bé, les matemàtiques només eren un camí, una preparació o propedèutica per aconseguir el vertader coneixement: les idees. A la porta de la seva escola filosòfica es podia trobar una inscripció reveladora de la importància de l’abstracció matemàtica. S’advertia que no hi podia entrar ningú que no en tingués uns mínims coneixements. En aquest cas, el poder que oferien les matemàtiques eren el d’accedir al coneixement superior de les idees. Tot i això, aquest coneixement només era possible fent ús del mètode dialèctic de la filosofia. Només, qui obtenia aquest coneixement superior, és a dir, el filòsof, podria esdevenir un bon governant.

L’altre dia quan vaig engegar la televisió el primer que vaig sentir va ser: “2+2 són 4”. Curiosament quan vaig veure la imatge va aparèixer a la pantalla un polític que es presenta a les eleccions del parlament de Catalunya. El candidat no era un altre que J. Montilla. De moment es pot afirmar que de matemàtiques en sap. Com a mínim sap sumar. La qüestió és si n’obtindrà cap poder de les matemàtiques i el sabrà aplicar filosòficament per assolir el coneixement superior de les idees.

“Després de les filosofies esmentades va arribar la teoria de Plató, que, en general està d’acord amb els pitagòrics, però té també coses pròpies, al marge de la filosofia dels itàlics. Perquè havent-se familiaritzat des de jove amb Cràtil i amb les opinions d’Heràclit, segons les quals totes les coses sensibles flueixen sempre i no hi ha ciència sobre elles, va sostenir aquesta doctrina també més tard. D’altra banda, ocupant-se Sòcrates dels problemes morals i no de la Natura en el seu conjunt, però buscant en ells allò universal, i havent estat el primer que va aplicar el pensament a les definicions, [Plató] va acceptar els seus ensenyaments, però per estar familiaritzat amb les opinions d’Heràclit va pensar que allò universal es produïa en altres coses, i no en les sensibles; perquè li semblava impossible que la definició comuna fos d’alguna de les coses sensibles, almenys de les subjectes a perpetu canvi. Plató, doncs, va anomenar a tals ens Idees, afegint que les coses sensibles estan fora de les idees, però totes les coses sensibles es denominen segons aquestes; perquè per participació tenen les coses que són moltes el mateix nom que les Espècies. I, en quant a la participació, no va fer més que canviar el nom; perquè els pitagòrics diuen que els ens són per imitació dels nombres, i Plató, que són per participació, havent canviat el nom. Però ni aquells ni aquest es van ocupar d’indagar què era la participació o la imitació de les Espècies.” Metafísica, 987a-988a. (Gredos, Madrid 1970, p.44-49).

[@more@]