De l’autoestima a l’egoisme

Unes dues-centes persones, la sala plena de gom a gom, el presentador sense gaires preàmbuls, per petició del conferenciant, dóna pas a l’estrella de la nit. Des de darrere apareix enmig dels aplaudiments d’un públic entregat (amb l’excepció d’alguns escèptics entre les quals m’incloc) Jorge Bucay.

La veritat és que no m’esperava, tanta gent. Haig de confessar però, que m’he llegit un parell de llibres seus, més per curiositat que res més. Alguns alumnes me n’havien parlat amb fervor i entusiasme (a vegades una mica perillós com vaig dir en el post de fa uns dies). De fet em costa combregar amb qualsevol doctrina, sempre intento mantenir un cert escepticisme curatiu a l’estil pirrònic.

Certament he pogut comprovar que és fàcil acontentar les multituds amb el to de veu adequat, una pantalla per passar diapositives PowerPoint immensa, una mica d’humor, uns contes, algunes il·lusions òptiques, provocant la participació del públic, molta psicologia i al final un truc de màgia.

El contingut simple i efectiu. Un certs tocs de Maslow sobre les prioritats i motivacions. La importància de l’autorealització i la felicitat. Dir a la gent el que vol sentir: que un mateix és el més important; que per a realitzar-se plenament és necessari tenir somnis i llibertat; que ser egoistes d’una manera sana (donar-se compte de l’important que és cadascú per la seva vida) no és dolent; que fer el centre de la vida un mateix és necessari (contrari a l’egocentrisme pervers que seria voler ser el centre de la vida dels altres) per aconseguir fer realitat els somnis; que en el fons la llibertat no és fer tot el que es vulgui, sinó donar-se permisos per ser el que es vol ser, per pensar el que volem pensar, per sentir, per córrer el risc d’equivocar-se, per buscar el que necessitem i lluitar per ell…

Tot plegat amanit amb contes divertits i entendridors, com aquell del cuc que volia besar a una rosa que tenia una tija molt alta i que anava insistint fins el dia que es va convertir en papallona i va poder volar fins aconseguir el que desitjava. O aquell altre del gat una mica bèstia, que de fet no era un gat sinó un elefant, per mostrar que l’important és ser el que un vol i no el que els altres volen que siguis.

No m’estranya que a la gent li agradi. Però, els pocs llibres que he llegit, no m’han acabat de convèncer. Tampoc m’ha convençut del tot avui. El trobo massa evident, massa efectista. Diu el que en el fons tots sabem però a vegades oblidem com el fet que no podem viure sense nosaltres, evidentment! Però, tampoc podem viure sense els altres! O no?

Si els altres, ja no tan sols els més llunyans, sinó els més propers, no són feliços, ho podem ser nosaltres? per molt autorealitzats que estiguem, potser tampoc podrem fer realitat els somnis que tenim, perquè algú altre ens ho pot impedir. El cuc del conte convertit en papallona va poder besar la rosa, no perquè va insistir en el seu afany, sinó perquè va tenir sort que en aquell moment no hi hagués cap caçapapallones on era ell i l’atrapés. O no? Per molta autoestima que tinguis, sempre hi pot haver algú que et faci la punyeta. I aleshores, què? Diràs no m’importa, tinc autoestima i no em pots fer res? I si t’hi va la feina, els somnis, el que més estimes o fins i tot, la pròpia vida?

[@more@]



1 comment so far ↓

#   Gloria on 04.21.06 at 2:59     

Ets molt subtil i correcte per dir les coses, i está molt bé, però com aquest bloc no es meu… ho dire: el Bucay es un manipulador. Sòc argentina i l’he pogut veure en un programa de tv que la gent (sobre tot, dones) miraven amb llagrimes als ulls. Lamento que hi hagi tanta gent que no vegi qui es aquest home i el segueixin enriquint comprant els seus llibres amb contes copiats de la literatura universal…