Ateologia

Els dies de vacances i de celebracions religioses, com els d’aquesta setmana, em provoquen reaccions adverses. De les primeres no hi ha dubte que la reacció és bona. No passa el mateix amb les segones, perquè una mena d’al·lèrgia pasqual primaveral em remou la consciència. En un intent d’alleugerir el mal que m’afecta, he trobat un remei curatiu temporal: el llibre de M. Onfray Tractat d’ateologia. Un llibre ben documentat, interessant, entretingut i de fàcil lectura que ofereix un bri d’esperança per a un futur postreligiós, si és que algun dia és possible.

Els inicis de l’ateologia s’han de buscar en l’abbé Meslier, sant, heroi i màrtir de la causa atea. “Jean Meslier (1664-1729) escriu un voluminós Testament en el qual injuria l’Església, la religió, Jesús, Déu, però també l’aristocràcia, la monarquia, l’Antic Règim; denuncia amb una violència sense nom la injustícia social, el pensament idealista, la moral cristiana del dolor i professa al mateix temps un comunalisme anarquista, una autèntica i inaugural filosofia materialista i un ateisme hedonista d’una modernitat sorprenent.” En segles posteriors altres pensadors seguiran les passes de Meslier, fins arribar al gran desmitificador del cristianisme i la cultura occidental, F. Nietzsche.

M. Onfray afirma que s’ha de capgirar l’afirmació “Si Déu no existeix, tot està permès” per una altra “Si Déu existeix, tot està permès” perquè en nom de Déu s’han comés molts actes de barbàrie al llarg de la història. Ser religiós no implica ser bo, ni ser ateu ser dolent.

Els principis de l’ateologia són tres:

“Desconstruir els monoteismes, desmitificar el judeocristianisme –però també l’islam, per descomptat- i, després, desmuntar la teocràcia són els tres camps de treball inaugurals de l’ateologia. Prou material per treballar a continuació en un nou ordenament ètic i procurar que a l’Occident les condicions d’una veritable moral postcristiana amb la qual el cos deixi de ser un càstig, la Terra una vall de llàgrimes, la vida una catàstrofe, el plaer un pecat, les dones una maledicció, la intel·ligència una presumpció i la voluptuositat una condemna.

A tot plegat s’hi podria afegir llavors una política menys fascinada per la pulsió de mort que per la pulsió de vida. L’altre no es veuria com un enemic, un adversari, una diferència a eliminar, reduir i sotmetre, sinó com la possibilitat d’una intersubjectivitat a construir ara i aquí, no davant la mirada de Déu o dels déus, sinó davant la dels únics protagonistes, en la immanència més radical. De manera que el paradís funcionaria menys com a ficció del cel que com a ideal de la raó aquí baix. Somiem una mica…” pàg. 69

[@more@]