Cervells mecànics?

Any rere any, hi ha una pel·lícula que els meus alumnes em demanen amb insistència i que personalment no és que m’entusiasmi veure de nou i sempre els recomano llegir el llibre de l’Anthony Burgess en què es basa el film. Amb tot, finalment sembre cedeixo a la seva demanda, però exclusivament en les classes de psicologia, perquè serveix per tractar el tema de l’aprenentatge condicionat.

Aquesta pel·lícula no és una altra que “La naranja mecànica”, que va ser motiu de polèmica al Regne Unit quan es va estrenar. En ella un jove delinqüent o millor dit, un adolescent amb greus problemes conductuals, se sotmet voluntàriament a un experiment per condicionar la seva conducta. L’experiment segueix les línies d’investigació realitzades pel fisiòleg rus I. Pàvlov sobre el condicionament de la conducta.

No explicaré el final, pels que encara no l’hagin vist. Només dir que la pel·lícula es deixa un dels últims capítols del llibre (recomano llegir-lo) on Àlex, el protagonista, fa una reflexió sobre el que ha fet en la seva adolescència i de com hauria d’educar al seu fill per a que no li passés el mateix. Al final però, arriba a la conclusió que el cervell humà és com una taronja mecànica, amb uns mecanismes que no podem controlar per més que ho intentem. Si d’admet aquesta premissa es poden arribar a justificar moltes accions recriminables, com per exemple, la dels joves que ataquen immigrants o dones desemparades en caixers automàtics… I no simplement la conducta dels joves, sinó moltes altres. Tenim un cervell mecànic? Si fos així, quina llibertat tindríem?

“L’home és una màquina tan complexa, que és impossible de fer-se’n de bon principi una idea clara i, conseqüentment, de definir-la. És per això que totes les recerques que els més grans filòsofs han fet a priori, és a dir, volent-se servir d’alguna manera de les ales de l’esperit, han estat vanes. Així, doncs, no és sinó a posteriori, cercant d’esclarir l’ànima com a través dels òrgans del cos, que hom pot, no dic pas descobrir amb evidència la natura mateixa de l’home, sinó atènyer el grau més elevat de probabilitat possible sobre aquesta qüestió.” J. O. De la Mettrie: L’home màquina, Ed. Laia, B, 1983. Pàg. 100

[@more@]



1 comment so far ↓

#   Gloria on 04.11.06 at 21:15     

Recomano la traducció catalana d’aquest llibre, personalment crec que es molt superior a la castellana. Publicada per Enciclopedia Catalana i traduida per Jordi Arbonès