Fal·làcia naturalista

La pel·lícula Crash (premiada sorprenentment als Oscar) és un exemple de la “fal·làcia naturalista” que van denunciar els empiristes de l’època moderna, en especial D. Hume per voler derivar un judici de valor de la descripció d’un fet. Aquesta fal·làcia en la qual incorren els racionalistes es produeix perquè pretenen derivar del "ser" (del que l’home -la seva naturalesa- és) l’"haver de ser" (el bé i el mal morals..). I no es pot dir que quelcom és bo, perquè la naturalesa o manera de ser que té és bona. Si examinem una acció humana qualsevol no trobarem mai el que s’anomena "vici" ni “virtut” diria Hume. La raó no pot jutjar si una cosa és bona o dolenta segons sigui la seva naturalesa, al contrari la seva aprovació o censura depèn del sentiment i de les circumstàncies que l’acompanyen.

A Crash es pot veure clarament com no hi ha bons i dolents, que hi ha accions condemnables o que mereixen la nostra censura en certes circumstàncies i en altres no. L’accident del pobre xinès aparcant la furgoneta i que es atropellat per part d’uns lladres de cotxes, en principi ens sembla reprovable, però més tard quan ens adonem que el xinès en qüestió era un traficant d’esclaus, el nostre judici canvia i ho sentim d’una altra manera. Un altre cas és el del policia que ens pot caure completament antipàtic i detestable, però quan veiem que arrisca la seva vida o ajuda al seu pare, ens cau simpàtic i ens adonem que segons les circumstàncies el bé i el mal són intercanviables.

En tota la pel·lícula es poden trobar exemples semblants que van més enllà de les simplistes visions entre bons i dolents, com les que molt sovint ens tenia acostumats el cinema nord-americà i que tot sovint apliquem en la vida sense parar-nos a pensar que alguns fets no són tan fàcils de distingir i classificar com d’entrada podrien semblar.

“Quan s’afirma que dos i tres és igual a la meitat de deu, entenc perfectament aquesta relació d’igualtat. Concebo que si divideixo deu en dues parts, una de les quals té tantes unitats com l’altra, i comparo una d’aquestes parts amb dos més tres, aquella contindrà tantes unitats com aquest nombre compost. Però quan porteu d’aquí una comparació amb les relacions morals, reconec que em sento completament perdut sobre com entendre-ho. Una acció moral, una ofensa, tal com la ingratitud, és un objecte complicat. Consisteix la moralitat en la relació de les seves parts entre si? De quina manera? Especifiqueu la relació. Sigueu més concrets i explícits en les vostres proposicions i fàcilment veureu la seva falsedat.” D. Hume: Investigació sobre els principis de la moral. Apèndix I

[@more@]