A la recerca del poder perdut del temple

Les darreres manifestacions contra la LOE promogudes per sectors catòlics, són un dels símptomes més evidents de la pèrdua de poder de l’església catòlica. Però realment és així? Ha perdut l’església el seu poder?

En una de les conferències del cicle de Pensament contemporani que s’organitzen a Girona, Lleida i Tarragona, Joan Estruch va parlar del Poder i el Temple. Com va deixar clar al principi, el Poder en ell mateix no és bo ni dolent. El poder és un fet objectiu, una realitat. Una altra qüestió és l’ús que se’n fa i com l’exerceixen les institucions religioses. Va preferir parlar del Temple, perquè l’Església com a institució (tinglado o negoci) és exclusiva del cristianisme.

Ara bé, a què ens referim quan parlem de poder religiós? Primer de tot s’ha de distingir entre poder temporal i poder espiritual. El poder temporal té el seu exemple més important en el catolicisme. Cal recordar que durant la baixa edat mitjana els abats de poblet eren presidents de la Generalitat. Tampoc s’ha d’oblidar la Santa Inquisició. Del poder temporal encara en queden vestigis en l’Estat espanyol en el finançament de l’església catòlica i l’educació. En el món musulmà l’exercici del poder temporal és molt més descarat com a conseqüència de la unió entre política i religió.

Avui en dia, però, el poder temporal es troba en una situació de regressió com a tendència general en l’església catòlica. Tanmateix, es presenta de manera encoberta a través dels grups de pressió. Com a exemple es poden posar els grups fonamentalistes evangèlics als EUA que s’estan allunyant dels seus fonaments, perquè en principi la intenció era allunyar-se de la política i el món terrenal per assolir la salvació.

En els nostres dies, és més correcte parlar de poder espiritual, perquè vivim en una societat secular i plural. Com s’exerceix aquest poder? Per respondre a aquesta pregunta J. Estruch va fer referència a la distinció de M. Weber entre Poder i Autoritat. El Poder seria la probabilitat d’un grup d’imposar la seva voluntat per la força (implica coacció, imposició). En canvi l’Autoritat és la probabilitat que una ordre sigui obeïda (implica legitimació). Per tant, s’ha de dir que avui en el món de les institucions religioses el poder religiós revesteix el caràcter d’autoritat espiritual legítima. Tornat a Weber, es poden establir 3 tipus d’autoritat segons la font de legitimitat:

  • Autoritat tradicional (ex. Monarquia), que té com a font el costum.
  • Autoritat legal (regim democràtic) que té com a base els reglaments, racionalitat, normes.
  • Autoritat carismàtica (líder religiós) fonamentada en el magnetisme, en la suposada possessió d’unes qualitats extraordinàries, carisme, en definitiva en el saber ensarronar, convèncer.

Un clar exemple d’autoritat carismàtica és l’Hinduisme on té molt més pes el líder que la institució, de manera que els fidels segueixen al mestre fins que es mor i després es dissolen fins apareix un altre líder. Fet que seria impensable en el catolicisme, perquè ho veuria com un fracàs.

En el Judaisme el tret característic és l’autoritat tradicional. Els rabins tenen com objectiu vetllar pels correctes comportaments dels jueus. En l’Islam sunita l’Imam no és un sacerdot, però exerceix l’autoritat tradicional per mantenir els vincles amb la cultura originaria. En canvi, en l’Islam xiíta (predominant sobretot a Iran) l’Imam té molt més poder, perquè és l’intèrpret autoritzat del Corà i el guardià de l’ortodòxia.

En el cristianisme, la qüestió de l’autoritat és molt més complexa, perquè existeix la institució, l’Església. En el cristianisme ortodox l’accent se situa en l’autoritat tradicional. En el protestantisme en la legal i racional i en el catolicisme la complexitat puja de nivell. En el catolicisme les formes d’exercici de l’autoritat es troben molt barrejades i avui en dia a perdut el poder que tenia en èpoques anteriors. Abans en el nostre país es naixia catòlic, ara ja no. Abans l’herètic era el que pensava pel seu compte, en contra dels manaments eclesiàstics, ara en canvi, no es pot ser catòlic sense ser herètic. Abans quan Roma parlava s’acabava la discussió, ara quan parla Roma és quan comença el debat.

El que es pot extreure de les paraules de J. Estruch és que els catòlics d’avui són molt més crítics, però em pregunto: fins a quin punt?

“L’arrel religiosa de l’home econòmic modern ha mort. Avui el concepte professional apareix com un caput mortuum en el món. La religiositat ascètica va quedar suplantada per una concepció pessimista, però gens ascètica, com és la representada per la Fàbula de les abelles de Mandeville, segons la qual els vicis individuals poden ser, en circumstàncies, avantatjosos per a la col·lectivitat. AL desaparèixer fins als últims vestigis del tremend pathos religiós primitiu de les sectes, l’optimisme de la Aufklärung, que creia en l’harmonia dels interessos, ha traslladat l’herència del ascetisme protestant al sector de l’economia. És aquest optimisme el qual va inspirar als prínceps, estadistes i escriptors de les acaballes del segle XVIII i dels començaments del XIX. L’ètica econòmica va néixer de l’ideal ascètic, però ara ha estat despullada del seu sentit religiós. Va ser possible que la classe treballadora es conformés amb la seva sort mentre va poder prometre-se-li la benaurança eterna. Però una vegada desapareguda la possibilitat d’aquest consol, havien de revelar-se tots els contrastos advertits en una societat que, com la nostra, es troba en ple creixement. Amb això s’arriba a la fi del protocapitalisme i s’inicia l’era de ferro en el segle XIX.” M. Weber: El desenvolupament de la ideologia capitalista.

[@more@]