Tenir o no tenir sort

Woody Allen en la seva darrera pel·lícula “Match point” planteja la qüestió de com pot canviar la nostra vida segons si tenim sort o no. El protagonista es troba en una situació difícil i decideix aplicar una solució dràstica. De fet ell s’ho ha buscat. Però, després d’haver realitzat una acció totalment desesperada i poc ètica, té el que en podríem dir sort. La resolució final del conflicte es força semblant a una altra pel·lícula del mateix director, “Delictes i faltes”.

Anant però al rerafons filosòfic ens podem preguntar si en la vida tot o bona part del que ens passa és qüestió de sort o no. Defensar l’existència d’elements o situacions que no podem controlar, que finalment és la sort qui decideix el resultat final, implica acceptar l’atzar i la possibilitat de que sigui la misteriosa deessa de la fortuna qui finalment disposi el que succeirà. Els antics filòsofs no acceptaven l’atzar, a excepció de Demòcrit que admetia un moviment inicial atzarós en els àtoms que després seguien indefectiblement unes lleis mecàniques establertes. Per Aristòtil tot moviment venia donat per quatre causes: formal en el sentit d’idea o model que configura l’objecte, material com a matèria del qual està format, final com a objectiu que es persegueix i eficient o agent com a productor. Quan no se sabia explicar el perquè d’un canvi Aristòtil semblava admetre la possibilitat d’una cinquena causa que anomenà moira o destí per explicar el que havia succeït. Fou Epicur, seguidor de la física de Demòcrit que va defensar l’existència de l’atzar, per proporcionar llibertat als actes humans. Sense l’atzar, la llibertat no era possible. Sèneca i els estoics no admetien l’atzar, per a ells tot depenia del destí indefugible, davant el qual no s’hi podia fer res per canviar-lo.

“L’hivern ens porta fred; i toca tremolar. Torna l’estiu, amb la calor; i toca suar. El temps extrem ens afecta la salut; i toca posar-nos malalts. En determinats llocs ens podem trobar amb animals salvatges, o amb homes més ferotges que qualsevol animal (…) I no podem canviar aquest ordre de coses (…), és a aquestes lleis [de la Naturalesa] que les nostres ànimes s’ha d’ajustar, aquesta l’hauríem de seguir, aquella l’hauríem d’obeir (…) Allò que no es pot canviar, val més consentir-ho.” Sèneca

Actualment la física, més en concret la mecànica quàntica postula l’existència de fets que no podem determinar amb exactitud la seva posició quan determinem la seva velocitat i al revés. A partir de Heisenberg i el seu principi d’indeterminació, ja no està tan clar que la naturalesa sigui del tot predictible.

Per altra banda el saber popular ens diu que la sort un se la busca. Realment és així, el que ens passa és perquè ens ho hem buscat? O havia de passar de totes maneres sense poder fer-hi res? No serà que tot plegat és qüestió de tenir sort o no tenir-ne?

[@more@]



1 comment so far ↓

#   La pedra on 11.20.05 at 12:58     

La vida (per sort, mai més ben dit, oi?) no és un joc d’atzar. Les variables que -al meu parer- hi intervenen fan tanmateix com l’entrellat d’una xarxa gegantina, de la que tan sols en podem capir les inter-conexions o nusos una petita part. La resta escapa al nostre intent de control. Formem part d’una societat que es mou en un ordre molt inestable. Com deia Heráclit, “tot canvia”, però el que no podem canviar, només ens pertoca acceptar-ho. Digues-li com vulguis, sort, atzar… Per acabar, prefereixo creure en el treball abans que en la sort. Ens llegim!