Una societat ketchup i darwinista

Aquesta darrera setmana a la UdG es va fer un cicle de conferències sobre els Estats Units, que havien de servir per comprendre el món en què vivim, perquè segons els organitzadors només es pot comprendre si primer comprenem els Estats Units. Idea que no comparteixo del tot, perquè penso que calen més paràmetres per comprendre el món actual. Segurament abans o després també sigui necessari comprendre el món àrab, o el que està passant al nostre veïnatge més pròxim, com és França.

De totes maneres ara no voldria entrar en aquesta qüestió sinó parlar d’una de les conferències a què vaig poder assistir, que per cert va ser l’última, la de Xavier Rubert de Ventós. A part d’algunes vaguetats i silencis, va narrar en un to cordial i distès les experiències viscudes en la seva llarga estada als Estats Units i com havia passat de ser un pro-americà a no ser-ho, des de feia uns quatre anys aproximadament. Va explicar com el que el va sorprendre quan hi va anar per primera vegada, van ser les nombroses comunitats universitàries que servien per classificar a la gent segons el seu estatus social o rol. Després va entendre que es tractava d’una societat diferent a la catalana, els individus no estaven d’entrada situats en una classe social concreta, sinó que havien de buscar els referents fora. Aleshores va utilitzar la metàfora de l’hamburguesa i el ketchup per interpretar com no solament les diferents comunitats, sinó també grups religiosos, telepredicadors, associacions diverses, servien per donar una identitat singular als individus. Era una societat que necessitava ingredients externs (ketchup) per donar sentit (gust) i identitat social. En canvi en la societat catalana d’on ell procedia, no calien referents externs, sinó que ja els portaven incorporats com en una beixamel.

Potser fa uns anys aquesta metàfora servia per comprendre les diferències entre la societat americana i la catalana, però poso en dubte que actualment sigui així. La nostra societat està tendint cada vegada més al ketchup. Els joves actuals han perdut els referents i els valors s’han transformat. Realment vivim en una societat de la beixamel? No ens haurem convertit en una societat del ketchup?

Una altra de les idees que es van exposar al llarg de la conferència va ser la del darwinisme social que domina en els Estats Units i podríem afegir que s’ha estès a tot el món. El que impera és la llei del més fort. Qui guanya és qui millor sap enganyar, manipular o trobar les estratègies necessàries per a que no l’enganyin o manipulin.

Una mostra: el cap de la policia de fronteres nord-americana m’acompanyava en una visita per les tanques que separen Mèxic d’Arizona. Jo li vaig preguntar per què posaven tanta filferrada i tants sistemes d’alarma. La resposta del policia em va sorprendre per la candidesa: – Doncs miri, els que siguin prou llestos ja s’espavilaran per entrar evitant aquestes barreres, i els seus fills, suposo, acabaran sent policies com jo. Però mentre no ho aconsegueixin jo he d’estar aquí, vigilant per fotre’ls fora.

Ni el més mínim deix de superioritat o de racisme en les paraules del policia, de les quals es deduïa que, per a ell, americà era simplement aquell que s’havia colat abans.” X. Rubert de Ventós. Filosofia d’estar per casa. 37-38

[@more@]



5 comments ↓

#   Chatnoir on 11.12.05 at 13:29     

Una teoria ben curiosa… però trobo que encertada.

Nosaltres? bé, mentre algú encara es qüestioni si seguim sent beixamel, hi ha esperança… però és que jo sóc optimista de mena.

#   Perejoan on 11.13.05 at 18:29     

Em sembla que la metàfora de l’hamburguesa es pot millorar. Els nord-americans necessiten el ketchup perquè la seva hamburguesa no té gust (no tenen una història prou sòlida que els avali, i per això busquen constantment referents), en canvi la nostra hamburguesa, malgrat tots els canvis d’avui dia, és prou saborosa (tenim una història, o si vols dir-ho d’una altra manera, venim de més lluny)

#   La pedra on 11.17.05 at 21:02     

Anna: potser ja és massa tard per fer-la petar, però jo -per si de cas- t’hi deixo ara i aquí la meva opinió personal sobre el tema. Vaig tindre la inmensa sort d’escoltar de prop (en viu i en directe!) al gran mestre i millor filòsof que és en X. Rubert de Ventós el passat dijous a la Sala de Graus de la UdG. El que passa és que jo no hi passo per l’adreçador del “darwinisme”, perque així, entre humans, em fa basarda aplicar-me una teoria que necessita que la bategem amb un altre nom. I per un altre banda, el problema “ianqui” també el veig com un problema d’educació i de respecte envers els demés. En tinc uns quants (acabats d’arribar!) a l’empresa, fent i desfent al seu gust, i no et diuen ni ase ni bèstia, per molt que tú els diguis “bon dia”, “hola”, o “bona tarda”. Tampoc aquí llençarem cohets per la beixamel catalana, oi?.

#   confident on 12.07.05 at 16:23     

un incís, el ketchup és l’únic que es regala a les hamburgueseries ianquis al nostre territori. Podeu acumular quilos de ketchup de franc si les freqüenteu. Hi ha més de 10 000 McD.s al planeta. Els restaurants xinesos no tenen un reclam similar. Ni els mexicans. I la beixamel que jo sàpiga tampoc serveix de cortesia per fidelitzar clients. El ketchup a mi em recorda les escenes del tarantino. Violència gratuïta.

#   confident on 12.07.05 at 16:29     

l’hamburguesa que menges a Vic, si vas a l’empresa emblemàtica americana, ve en camió de Toledo. Cada vegada més gent s’apunta a menjar productes que són d’una altra terra. Les identitats també es confonen. Pot ser que acabem tenint beixamel en el típic recipient de ketchup o mostassa.