Filosofia catalana

Avui que se celebra o gairebé es podria dir s’ha celebrat (volia publicar el post abans però lamevaweb.info no funcionava!) la Diada nacional de Catalunya, no estaria de més parlar de la filosofia catalana. No és per patriotisme exacerbat, sinó simplement per recordar que també existeix la filosofia en català, que hi ha filòsofs catalans. Per què moltes vegades ho oblidem i només tractem els filòsofs més importants de la filosofia occidental menystenint els de més a prop. Clar que Hegel, Kant, Hume, Nietzsche… són prou importants com per ocupar un lloc destacat en la història de la filosofia, però també ho són a la seva manera Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Ramon Turró o Francesc Pujols… per posar alguns noms.

Per sort, existeixen associacions com l’IEC i una Societat catalana de filosofia que a més a més publica una revista, que es pot consultar en la xarxa, dedicada a l’estudi de la història del pensament i la filosofia a Catalunya.

Com a mostra un text de Francesc Pujols:

Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s’agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se’n dirà «els compatriotes de la veritat» i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l’admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n’hi haurà molts que es posaran a plorar d’alegria, els catalans els hauran d’eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se’ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l’admiració que se’ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.
Francesc Pujols
Concepte general de la ciència catalana,
cap.XVIII, p434s.

[@more@]



5 comments ↓

#   Agustí on 09.11.05 at 22:26     

Potser caldria ser més objectiu, menys passional, i acceptar que mentre no tinguem uns bons governants capaços de posar l’interés del pais per sobre dels partits per aconseguir coses, a saber, un estatut (?), haurem de seguir pagant la fonda arreu.

#   [TdQ] on 09.11.05 at 23:07     

Agustí: no es tracta dels governants, sinó de tu i de mi, de tots nosaltres, que aquesta profecia s’acompleixi. Jo la tinc escrita a la meva capçalera i no pararé fins que sigui certa. ¿Tu què fas? Pujols no estava boig. ¿Volem que tingui raó? Treballem i treballem. És l’únic camí.

#   Perejoan on 09.12.05 at 16:33     

Jo no sé si un filòsof és el mateix que un profeta. He de dir que de les dues coses sempre se n’han trobat, amb més o menys abundor, segons les èpoques. Penso que, quan la ballem magra, les dues espècies tendeixen a augmentar. Eps! que de tot el que va pronosticar Francesc Pujols, he de dir que jo ja em conformaria amb una miiiiiica menys.

#   Ramon on 09.12.05 at 20:54     

Ep! quan Pujols va dir que els catalans ho tindriem tot pagat no és per ser catalans sinó per predicar l’Hiparxiologia. És a dir per ser (llegiu, su us plau!) «els compatriotes de la veritat». No pas, posem per un cas, els compatriotes de la Mare de Déu de Montserrat, ni de la Montse Tura. Vaig tenir ocasió de tractar força en Muñoz Espinalt (un personatge interessadament oblidat) que havia estat amic i metge de Faust Pujols -i que va ser qui va fer inscriure el text de F. Pujols sobre el pensament català que hi ha al davant del Museu Dalí a Figueres- i vaig tenir ocasió de compliar unes notes per a una primera versió de l’Hiparxiologi que per la fallida de l’ed. El Llamp no es va poder publicar; potser va essent hora que es comenci a llegir Pujols sense tòpics! No era cap humorista, ni cap profeta. De fet, ni tan sols no era filòsof!

#   Perejoan on 09.12.05 at 22:07     

Ramon, segurament que no era cap humorista, però no em pots negar que tenia molt sentit de l’humor:
Trobant-se amb el seu gran amic Josep Maria de Sagarra, Pujols olorava el clavell que normalment duia a l’americana. Després d’una estona el va agafar i, oferint-lo a Sagarra, va dir-li:
-Té, poeta: acaba-te’l
***
Pujols va convidar a dinar don Emili Tintoré, crític teatral. El senyor Tintoré, que era fi i esquelètic com un insecte delicat, li va dir:
– No vull plantejar-li problemes, perquè sóc vegetarià.
– No es preocupi… Ja matarem un bròquil.