Les decisions

Fa dies que haig de prendre una decisió complicada i difícil que no em deixa dormir. I això que de decisions en prenem constantment cada dia, decidim quina roba ens posarem, què menjarem, què anirem a comprar i quan, etc. Però, clar, no totes les decisions són de la mateixa categoria, hi ha decisions més complicades que d’altres, perquè les seves repercussions a llarg o curt termini poden ser importants, per nosaltres i pels qui ens envolten.

Una d’aquestes decisions complicades és votar per un partit (felicito als gallecs que finalment han pres una bona decisió) o una altre decisió difícil pot ser, per exemple, quan s’acaben els estudis de batxillerat i s’ha de decidir què es vol estudiar o si es vol seguir estudiant. Cada any ho visc d’aprop amb els meus alumnes i recordo com a mi també em va costar força decidir-me. No tenia pas gaire clar què volia estudiar, i encara menys a què em volia dedicar en un futur, quan fos gran. Vaig prendre la meva decisió a consciència, valorant els aspectes positius i negatius, al final vaig decidir-me per la filosofia, tot i que la psicologia també m’agradava força. No explicaré ara quines van ser les raons definitives per triar una opció o una altra, tot i que va influir el fet que m’agradava la filosofia (malgrat el professor que vaig tenir a COU, entossudit en la idea de Déu i l’època medieval santificada). El més evident és que a l’hora de decidir-se és més fàcil si hi ha unes raons que pesen més que altres. Com per exemple a l’examen de selectivitat la majoria dels meus alumnes es van decidir per Descartes perquè hi havia la pregunta del qüestionari.

El més complicat, però, és quan la balança de les raons està equilibrada, quan no trobem prou raons de pes que inclinin la balança cap un costat o un altre. Aleshores, és quan apareix el dilema. Aleshores, no sabem què fer. Hi ha diferents teories ètiques que durant segles han intentat respondre a aquesta pregunta: què he de fer?

Les teories ètiques materials que donen un contingut a l’acció ètica, solen ser teleològiques, en tant que proposen una finalitat a l’acció. Per exemple, Aristòtil proposa fer el que et faci feliç, perquè el que tots busquem és la felicitat. Tot i que, després falla una mica quan diu que el que realment ens fa feliços és fer servir les pròpies capacitats intel·lectuals (no tothom hi estaria d’acord, ni ha que s’ho passen d’allò més bé donant cops a una pilota sense haver de pensar gaire). Epicur proposa cercar el plaer espiritual (no corporal, tot i que també hi ajuda), perquè així també aconseguirem la felicitat, tenir l’ànima tranquil·la. Altres, com Hume diuen que hem de cercar el que ens faci sentir bé, el que ens agrada, o els utilitaristes el sigui útil per a la majoria.

En canvi les teories formals que no donen contingut a l’ètica, solen ser desinteressades, sense una finalitat concreta. Per exemple, l’ètica deontològica (basada en el deure pel deure) kantiana diu que hem de tractar els altres sempre com a fins, en el sentit de no manipular-los a la nostra conveniència i d’actuar tenint sempre en compte què passaria si tothom fes el que nosaltres volem fer.

"Aquest principi de l’egoisme o de la pròpia utilitat és potser molt compatible amb tot el meu futur benestar. Però la qüestió és aquesta ara : és això lícit ? Transformo, doncs, l’exigència de l’egoisme en una llei universal i disposo així la pregunta: què succeiria si la meva màxima es tornes llei universal? De seguida veig que mai no pot valer com a llei universal, ni convenir amb si mateixa, sinó que sempre ha de ser contradictòria, ja que la universalitat d’una llei que digui que qui cregui estar atrapat pot prometre el que se li acudeixi proposant-se no complir-ho, faria impossible la promesa mateixa i el fi que amb ella pugui obtenir-se, ja que ningú no creuria que rep una promesa i tots es riurien de tals manifestacions com d’un engany en va." I. Kant

Fonamentació de la metafísica dels costums

Tot plegat és per anar-hi pensant.

[@more@]



2 comments ↓

#   Júlia on 06.29.05 at 7:43     

Molt interessant. Per cert, la qüestió segueix essent importantíssima, ja que no hi ha una resposta clara, i menys en aquest món del present, tan complex i poblat.

#   Imagine on 06.29.05 at 11:02     

“…(malgrat el professor que vaig tenir a COU, entossudit en la idea de Déu i l’època medieval santificada)”. Quina casualitat… M’he DECIDIT a fer la carrera de Filosofia (enllaçant amb el teu paràgraf entre cometes del principi), a pesar de no haver tingut al BUP un professor que em fés estimar el saber universal. El lliure albir del que disposem els humans ens fa aquestes “males” passades, que jo considero “bones” malgrat tot (l’experiència de la vida). La gràcia és sapiguer fer-ne el pes (so-pesar pros i contres, vull dir), i un cop “decidit”, tirar endavant (o no) però sempre amb el cap ben alt i les idees clares. I si s’ha de rectificar, doncs no passa res, i torne’m-hi. Ja veus, l’any que vé espero poguer aprovar l’examen d’accés a la Universitat per a majors de 25 anys. I d’aquí a la eternitat ¿o no?. M’ha agradat moltíssim aquest comentari, Anna. Grácies.