Som ridículs o fem el ridícul?

Qui no ha fet mai el ridícul? Qui no s’ha sentit mai ridícul? Segurament trobaríem poques persones que responguessin negativament a aquestes preguntes. Fins i tot jo mateixa m’he sentit ridícula moltes vegades i de l’última no en fa gaire. Però, i què? Fer el ridícul també forma part de la nostra naturalesa humana i bona part de l’humor i acudits es basen en haver fet el ridícul, en situacions ridícules.

Però què vol dir exactament ridícul? És el mateix fer el ridícul, que ser ridícul? Segons el diccionari, ridícul és el que mou a riure-se’n, que és digne que hom se’n rigui, per grotesc, extravagant, estúpid, pretensios, etc. Fer el ridícul és fer riure, perquè s’ha realitzat una acció inesperada pels altres i que no ha obtingut els resultats que l’agent de l’acció havia previst. Fer el ridícul, per exemple, és presentar-se a una festa disfressat, quan no es tracta d’una festa de disfresses. Fer el ridícul, també podria ser pretendre ser graciós i no ser-ho. Es podrien posar moltíssims exemples. Es pot fer el ridícul de mil maneres diferents. En canvi ser ridícul, és molt més trist, per dir-ho d’alguna manera, perquè ser ridícul implica ser-ho per pròpia estupidesa, perquè no es pensa prou en allò que es fa… és aleshores quan s’és ridícul.

Un altre cas molt diferent és quan no ens adonem que estem fent el ridícul, quan ignorem que els altres es riuen del que fem… És aleshores, quan la ignorància pot anar acompanyada del ridícul més espantós sense ser-ne del tot conscients. Tot i així n’hi ha que no els importa gens.

“Pot haver-hi quelcom més ridícul que la pretensió que un home tingui el dret de matar-me perquè habita a l’altre costat de l’aigua i perquè el seu príncep tingui una querella amb el meu, encara que jo no la tingui amb ell?” B. Pascal: Pensaments.

[@more@]



3 comments ↓

#   Imagine on 06.26.05 at 22:06     

Es podria dir que el mot (fer el) “ridícul” és quelcom un llistó (maleable)que la societat va posant a l’alçada convenient segons uns (dubtosos) criteris i patrons (predefinits interessadament). Perque el que per mí pot ser una situació ridícula, per un altre (o altres) pot no ser-ho. I a l’inversa. Hi ha situacions que són ridícules de per sí, però que ningú se’n adona, ja que el llistó ni tan sols ha estat posat per la societat. Relacionat amb el tema, prefereixo seguir la màxima del mestre: “Riu-te’n de tot amb els demés (no dels demés), relativitza les errades, i si comences per tú mateix, viuràs més i millor”.

#   "el culito" on 06.28.05 at 1:21     

Hola.
No en tinc ni idea, però abans feien una sèrie a la radio que es deia “L’humor explicat a la meva mare” (un tal Biel Perelló) i un dia em va semblar entendre la teoria que les bromes són “petites hòsties” que ens fotem a l’ego, nosaltres mateixos o els uns als altres. És una idea interessant, tot i que no l’acabo d’entendre, perquè a mi ja m’interessa putejar a l’ego, ja que pel poc que he llegit de psicologia diria que l’ego és el causant de tots el mals, tot i que com ja he dit no en tinc ni idea.
Salutacions.

#   Imagine on 06.29.05 at 2:01     

Anna: tú ho has dit. Sóc un aprenent, o millor dit, un ignorant en això del “filosofar”, i per tant, només em queda el camí de seguir endavant, aquí i allà. Faré un esforç per donar-li al meu “projecte” de blog més “pensaments” vius, però si t’he de ser sincer, em queda per aprendre massa. En prenc nota, i aviam si amb l’estiu i una mica més de temps… Gràcies pels ànims, i felicitats per el teu blog. Jo només escric des de l’alçada de les meves sabates.