Semblances de Família

Aquests dies en què es parla de la família com si es tractés d’un bé escàs en perill d’extinció, m’han fet pensar en altres èpoques, quan la família era una institució sagrada apostòlica i romana que calia preservar de l’allau de fanàtics del viure en parella sense casar-se. Però avui en dia, totes aquestes manifestacions de “jo vull un pare i una mare” personalment em provoquen més aviat riure. Ara que les parelles duren menys que un anar a comprar el diari al quiosc de la cantonada, ara que els fills no tenen només un pare i una mare, sinó que tenen dos o més pares i dues o tres mares (infinitud de combinacions possibles), ara que cada dos per tres sents com una mare ha llençat el seu fill pel balcó, o que una dona ha estat maltractada pel seu marit, no sé a que venen tantes manifestacions obsoletes i caducades a favor d’un concepte, com és el de la família, que és una metàfora, seguint el més pur estil nietzschià, que ha perdut el seu sentit originari.

No estic en contra la família, tot i que quan en parlen em dóna per pensar en aquella marca de pastes que no sé si encara existeix "la famíla" o en la cosa nostra siciliana o en aquelles semblances de família de les que parlava Wittgenstein en les seves Investigacions filosòfiques al referir-se al diferents jocs del llenguatge. Potser, pensi així perquè després de la meva experiència personal familiar no crec en la família perfecta. Es neix dins d’una família que no tries i per bé o per mal hi has de conviure, però no pas tota la vida. La família és un concepte que, igual que deia Aristòtil amb l’ésser, es pot dir de moltes maneres i afegiria que es pot viure de moltes maneres diferents.

77. I si portem aquesta comparació un xic més enllà, resulta clar que el grau de semblança que pot arribar a tenir la imatge precisa respecta a la borrosa, depèn del grau d’imprecisió de la segona. Perquè imagina’t que haguessis de projectar una imatge precisa que es “correspongués” amb una de borrosa. En aquesta hi ha un rectangle vermell imprecís; tu n’hi poses un de precís. Certament, de rectangles precisos d’aquests, que es corresponguin amb l’imprecís, se’n podrien traçar molts. –Però, si a l’original els colors conflueixen, sense cap senyal d’un límit, aleshores, ¿dibuixar una imatge precisa que es correspongui amb la borrosa, no es convertirà en una tasca impossible? ¿No et veuràs obligat a dir aleshores: “Aquí tant hi podria dibuixar un cercle com un rectangle o la forma d’un cor; tots els colors es barregen de mala manera. Tot lliga, i res no lliga”? –I és en aquesta situació que es troba, per exemple, aquell que, a l’estètica o a l’ètica, hi busca definicions que es corresponguin amb els nostres conceptes.

En aquesta dificultat, pregunta’t sempre: ¿Com l’hem après, el significat d’aquesta paraula (“bo”, per exemple)? ¿Amb l’ajut de quina mena d’exemples? ¿En quins jocs de llenguatge? (Aleshores veuràs més fàcilment que la paraula ha de tenir, necessàriament, una família de significats.)” Wittgenstein: Investigacions filosòfiques.

[@more@]



3 comments ↓

#   Imagine on 07.01.05 at 1:42     

Com deia Heràclit en el seu temps, tot canvia. Encara que hi ha qui permaneix anclat en el seu (daurat) passat. En plè S.XXI no hi ha dubte de que el concepte “família” ha canviat. Anna, cada cop m’ho poses més difícil per intentar fer pensaments al meu blog. Ho bordes. Deixa’m un temps per aprendre ¿d’acord?. Grácies, de part d’un ignorant.

#   Imagine on 07.01.05 at 20:38     

Sí, dona, sí (Anna)… El que tú em diguis, però en discrepo. De tant en tant s’han de re-conèixer els mèrits dels mestres i dels savis, que vés per on, sempre em dieu el mateix: exageres. Doncs no. Cada cosa al seu lloc, i els llibres, a sobre la taula.

#   Imagine on 07.02.05 at 1:51     

Continuo el comentari d’abans amb un petit afegitó. Potser re-conec (en excés) els mèrits de qui se’ls mereix degut a que estic mal-acostumat: a la feina només em re-coneixen els errors. Per tant, i una vegada re-conegut el meu error en els termes emprats i en les exageracions escrites, em limitaré a escriure comentaris. Disculpes, Anna.