Som desig

Ahir vaig escoltar per la ràdio que un violador reincident volia que el castressin. Ell volia anul·lar, més ben dit eliminar de manera radical qualsevol possibilitat de dur a terme el seu desig. La seva decisió en tant que pròpia és respectable i fins i tot, potser convenient en tant que si no sap reprimir els seus impulsos més instintius, els seus desigs més animals, val més eliminar-los de soca-rel. Tanmateix la seva decisió legalment no es podia dur a la pràctica, segons va dictaminar el jutge, perquè no era de competència judicial. No es pot castigar a ningú a la castració legalment. Les accions del violador es podien condemnar amb els anys de presó que decidís el jutge, però no podien eliminar l’eina utilitzada per cometre el delicte del que se l’acusava. Així com tampoc podien eliminar els desigs que el conduïen a realitzar tals accions, encara que sí podien educar-los o reprimir-los. Per què es poden eliminar els desigs?

Qui digui que no ha desitjat mai res, menteix. Aquesta és la primera premissa que demostra que el desig és inevitable en l’espècie humana. Som desig, desitgem el que no tenim, el que voldríem ser, el que té l’altre, el que no té… Contínuament desitgem, desitgem la llibertat, desitgem l’amor, desitgem el plaer, desitgem viure sense fi… Necessitem desitjar per viure o vivim per desitjar?

En canvi el pensament oriental vol anul·lar el propi desig egoista, perquè anul·lant el desig anul·larem el sofriment. Amb tot, em pregunto: Sí anul·lem el desig, que ens resta? Sense desig seríem el que som, tindríem el que tenim?

El Budisme ens diu que per començar el camí cap el Nirvana hem d’abandonar tot desig de satisfer el propi plaer, perquè aquest desig no serà mai satisfet. Schopenhauer ens va voler deixar clar que formem part d’una Voluntat insatisfeta i trista, perquè mai podrem realitzar plenament el que volem, el que desitgem. Mai podrem fer el que volem, mai obtindrem tot el que desitgem. Per Schopenhauer només tenim tres alternatives: l’art o la música, l’ascetisme i la compassió. Tanmateix Nietzsche ens proposa que afirmem la vida i fem real el nostre desig amb la nostra Voluntat.

I vet aquí el misteri que m’ha confiat la vida mateixa: «Guaita -digué-, jo sóc allò que s’ha de superar sempre a si mateix.
Només on hi ha vida, hi ha també voluntat: però no pas voluntat de vida, ans -això t’ho ensenyo jo- voluntat de poder!
Moltes són les coses que l’ésser vivent prea més altes que la mateixa vida; però en el mateix prear parla -la voluntat de poder!»
Nietzsche Així parlà Zaratustra, De l’autosuperació

[@more@]



1 comment so far ↓

#   Marc Corbera Mestres on 05.04.05 at 8:40     

Suposo que el tema del desig és molt ampli.

Tot depèn de varis aspectes: quin paper (predominant, compartit, nul…) dónes a la racionalitat, la quantitat de desig espontani que sents, l’obediència a les lleis que sentis necessitar…

Som desig, però no sempre (només a vegades) desig animal.

Suposo que tenim una presidència (el cap) i dues conselleries mínim: la conselleria del sexe i la conselleria de l’amistat i el companyerisme.

Potser no és veritat que és un problema d’elecció, perquè a vegades la mala sort tria per nosaltres… però sí, l’elecció és un assumpte important.

Visita La Stoa: http://www.cromelnordic.org / http://www.lastoa.com