Ser dona avui

Diuen que les dones d’avui en dia ho tenen més fàcil. Potser sí ho tenim més fàcil per treballar, per estudiar, per escriure en un bloc… però, per altres coses no ho tenim gens fàcil. Per posar un exemple: trobar una parella estable amb qui conviure. He visitat alguns blocs on hi ha dones que fins i tot posen anuncis per trobar un home! És que potser ja no en queden? Doncs, la veritat és que no gaires que tinguin ganes de formar una família estable, per estrany que pugui semblar. Avui en dia els homes no tenen cap necessitat de tenir una dona “estable”, perquè les oportunitats d’estar una estona o un temps amb una dona estan per tot arreu. És més fàcil trobar un home per una nit, que no pas per tota una vida. 

Abans per una dona era molt més fàcil trobar una parella, bé, més ben dit, li trobaven parella i a la que no li trobaven malament o al convent. En aquest sentit sí que hi hem guanyat, però no en l’altre. Ara si no tens parella, pots dedicar-te a la feina o viure sola sense que ningú faci mala cara, encara que per dintre pensin, mira una solterona, si passes de segons quins anys.

Tot i que s’ha de reconèixer que en èpoques anteriors moltes vegades la parella establerta per raons familiars no era del gust de la dona, aquesta l’acabava acceptant si era un bon home. Actualment podem triar quin home volem, però una altra cosa és que l’home que volem ens vulgui a nosaltres. L’estètica i l’economia guanya pas a l’ètica. Per molt bona dona que siguis, no per això trobaràs parella més aviat, sinó compleixes uns quants requisits com poden ser l’aspecte extern o tenir molts possibles. Ara bé, també hi intervé el factor sort, perquè n’hi ha que no són gaire maques i també troben parella i a vegades també pot passar a l’inrevés.

A més a més, n’hi ha que es pensen que han trobat la parella de la seva vida i al cap de poc temps s’adonen que és un bèstia i l’han de denunciar per maltractaments. Davant d’aquests fets, no sé si ho tenim més fàcil o més difícil. 

L’altre dia en una conferència a l’Ateneu Barcelonès en el cicle veus de dones, la Teresa Solé va parlar dels arquetips femenins i de la recerca de la pròpia identitat. A partir del llibre Las diosas de cada mujer es va exposar la classificació de les deesses gregues en: verges (Atena, Artemis i Hèstia); vulnerables (Demeter, Persèfone i Hera); i, per últim, creatives o productives (Afrodita). D’entrada, però, es va voler deixar clar que les dones som molt complexes.

Tot seguit exposo un breu resum de les característiques dels diferents arquetips a partir de les deesses esmentades per si alguna dona s’hi veu reflectida:

Deesses Verges:

Atena: valora la racionalitat i es troba a gust entre els homes

Artemis: arquetip del moviment feminista. Es troba a gust entre les dones. Valora la independència i la competitivitat.

Hestia: representa el centre personal, la saviesa interna.

Deesses vulnerables:

Hera: en sentit positiu deesa del matrimoni, lleialtat i fidelitat. Té com objectiu el matrimoni i si no l’aconsegueix es torna venjativa (sentit negatiu). Necessita un home per ser feliç.

Demeter: representa l’instint maternal. Valors: paciència, obstinació. Buidor i depressió quan no pot dur a terme el seu rol. Per ella els vincles sexuals són vincles maternals.

Persèfone: és la reina del món subterrani, actua per voluntat dels altres. Madura i receptiva.

Deesses creatives o productives:

Afrodita: valora l’experiència emocional. Fa el que li plau i escull lliurement els seus companys. Arquetip de l’amant. Produeix el desig de conèixer.

Cadascuna d’aquestes deesses expressa un aspecte de la totalitat femenina i a cada etapa de la vida pot anar associat a diferents arquetips. La recerca de la pròpia identitat va ser presentada com un viatge difícil, perquè vivim en una cultura patriarcal on no és fàcil prendre consciència del que som.

El viatge a la recerca de la pròpia identitat es pot dividir, segons va explicar la Teresa Solé, en tres etapes:

  1. Viatge extern on es produeix una ruptura amb el propi món intern. Es busquen valoracions externes en una activitat frenètica per aconseguir-les;
  2. Viatge intern: escoltar-se a si mateixa, descens al món subterrani. Aïllament que des de fora es pot veure com a depressió. L’ensorrament, però, esdevé descobriment. Recuperació dels aspectes femenins. El resultat és baixar del cavall del propi ego i adonar-se de les pròpies limitacions;
  3. i per últim, el Viatge d’integració, on es produeix una equiparació amb el homes i s’integren les habilitats apreses en el primer tram del viatge i el reconeixement del segon.    

     

 

 





3 comments ↓

#   La Pedra Lletraferida on 12.29.06 at 18:16     

Comparteixo les paraules de la Teresa i per tant em queda ben poc a dir.
En tant que persones (d’ambdós sexes), es d’aquí d’on ha de partir la nostra base de re-coneixença envers l’altri com el que és.
És la por a la diferència el que ens ha portat pel mal camí.
(“La Pedra…” coming soon!).

#   Gloria on 01.07.07 at 18:43     

També estic en tot d’acord amb la Teresa Solé. Estaria molt bé que aprenguessim molt del pensament de la diferència, obre categories d’analisi i un punt de vista del tot enriquidor.

#   Marc Corbera on 05.26.07 at 14:05     

És un bon article, fa que pensar.

Amb això de les dones que no troben un marit estable, sinó un home per unes quantes nits. O amb la comparació amb els déus mitològics.

He gravat l’article als meus preferits.

Salut i filosofia.