Un món de botigues

No sé si també us passa a vosaltres (a aquells que encara llegeixen aquest bloc intermitent per culpa del servidor de blocat i per la poca inspiració de la seva propietària), però quan venen les festes de Nadal em dóna la sensació que visc en una immensa botiga.

Potser sigui perquè visc en una zona cèntrica i comercial, però és una sensació que també es pot tenir passejant per qualsevol ciutat, a menys que ens anem a algun poblet petit, al bosc o a la muntanya.  

Tot el món s’ha convertit en una gran botiga globalitzada on predominen els productes fabricats a la Xina, que està esdevenint la proveïdora mundial per excel·lència o per insistència. La consigna és: consumir fins a morir.

Per altra banda, si hi ha botigues és perquè la gent compra. Comprar i comprar, aquest és el sentit d’aquestes festes? Fins i tot, els dies de festa establerts al calendari laboral, com avui diumenge, totes les botigues estan obertes. Suposo que als treballadors no els deu fer gaire gràcia, a part que aconsegueixin algun sou extra. Esclavitzats al capitalisme de consum més aclaparador són capaços de sacrificar un dia de festa a canvi de diners.  

« Paradoxal i complex és l’escenari que fa del gran centre comercial el temple de l’home postmodern: la forta racionalització i control intern es torna en la infantilització de les presentacions i colors; la desdramatizació de tota iconografia, l’escassesa econòmica i el preu es presenten com el nou regne de l’abundància natural posat a la facilitat del desig; la massa anònima empara la individualitat radical o la microtribu amistosa; l’artificial fa proclames del natural, i l’excés d’informació codificada encobreix la manca de comunicació social. »“La era del consumo”, Luis Enrique Alonso. Ed. Siglo XXI. Madrid, 2005