Un món injust

Ahir vaig tenir un somni on Pinochet era jutjat pels crims de guerra, on Iraq vivia en pau i sense atemptats, on cap nen moria de fam, on tothom era feliç, on cap nen havia d’agafar un fusell, on un meu familiar continuava viu… Tan sols era un somni.

El món segueix essent injust i no és cap novetat. La justícia reclamada com una necessitat des de temps antics, segueix brillant per la seva absència. Aquests dies, alguns diuen que no s’ha fet justícia, perquè no s’ha pogut condemnar al dictador xilè pels seus crims. Per altres, finalment s’ha fet justícia, encara que un xic massa tard. No tothom entén la Justícia de la mateixa manera i tot sovint alguns se la fan seva, aplicant-la indiscriminadament. Amb tot, malgrat els diversos sentits del terme, ens podríem preguntar: què és la Justícia? 

Pels antics grecs la Justícia, representada per la deessa Dike era la que havia de mantenir en equilibri o harmonia el món. A l’antiga Àgora grega es va discutir sobre el que era just i el que era injust. Els sofistes defensaren la relativitat de les lleis i la convencionalitat de la Justícia. Plató, va voler canviar la situació, per ell la Justícia depenia de l’eficàcia de la llei i consistia en què cadascú fes allò que havia de fer, és a dir complir amb la funció que li havia estat encomanada. La societat platònica, desigualitària i classista, proposava una funció per a cada classe social, els comerciants havien de proveir la ciutat, els guardians protegir-la i els governants o reis filòsofs dirigir-la. 

Aristòtil va entendre la Justícia en dos sentits: commutativa, que regula les relacions personals; i distributiva en l’aplicació equitativa de béns i de càrregues socials (actualment rep el nom de Justícia social). Per Epicur, en canvi, la Justícia era la que havia de proporcionar cohesió a la ciutat i consistia en no patir ni fer cap mal. El seu sentit de la Justícia era de caire utilitari, perquè està al servei de la comunitat, com segles més tard tornarà a recuperar J.S.Mill. Un sentit que potser avui en dia caldria tornar a aplicar, però que molt sovint oblidem.

Per altres, com John Rawls, en la seva Teoria de la Justícia, proposa dos principis de Justícia: a) tota persona té els mateixos drets al conjunt més extens de llibertats fonamentals i b) només es pot justificar la desigualtat d’avantatges sòcio econòmics (de rendes i de riquesa, de poder i de privilegis, però també de les bases socials del respecte a un mateix) si contribueix a millorar la sort dels membres menys afavorits.

Actualment es pot entendre la Justícia com la correcta aplicació de la llei, és a dir, com l’aplicació imparcial i equitativa de la llei i com a principi ètic que segueix uns valors morals o els Drets Humans.  

“31. La justícia natural és un acord sobre allò que és convenient per tal de no fer-se mal els uns als altres i de no rebre’n.

32. Per a aquells animals que no poden establir pactes a favor de no danyar-se mútuament ni de ser danyats, no existeix la justícia ni la injustícia. Ell mateix passa també amb aquells pobles que no han pogut o no han volgut establir un pacte per no danyar ni ser danyats.

33. La justícia no era res per ella mateixa, sinó un cert pacte a fi i efecte de no danyar ni ser danyats que es va establir en les agrupacions humanes de gent diversa, sempre en alguns llocs, no importa quins ni quan.

34. La injustícia, per ella mateixa, no és cap mal, sinó per la por davant de la sospita que no passarà inadvertida a aquells que són destinats a castigar tals accions.” Epicur, Màximes capitals