Déu i la mort

En un dia plujós i trist, la pèrdua encara és més trista. Com diu la cançó: quan una persona estimada se’n va alguna cosa es perd en l’ànima (si és que aquesta existeix).

El que és segur és que Déu no existeix. En cas contrari i com vaig sentir dir a algú una vegada: si Déu existeix, és un fill de puta.  

Potser sigui el moment de recordar algunes paraules com les de Paul Edwards: 

“No hi ha Déu -deia-, no hi ha vida després de la mort.  Jesús va ser un home i, el que potser és més important, la influència de la religió és, generalment, dolenta”, va escriure en el darrer número de la  revista Free Inquiry de l’any 2004.

Ja ho diu la tradició popular: els bons són els primers que se’n van. Els dolents segueixen vivint.

Heràclit: Immortals, mortals; mortals, immortals. La nostra vida és la mort dels primers, i la seva vida nostra mort.

CALLADAMENT

Des d’aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
   Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.

Miquel Martí i Pol