Parmènides i l’ésser

Per què parlar de
Parmènides i l’ésser en dies tristos com avui, en què Catalunya ja és
definitivament Espanya? Potser serveixi per recordar que la bicefàlia d’aquells
que pensen que el que és pot ser i no ser, és un gran error. Només hi ha un
camí cap a la veritat, segons va dir la deessa a Parmènides: el que és és i no
pot no ser. O és que potser es pot ser català i no ser-ho al mateix temps o al
revés?

El que ha de ser el nou
president de Catalunya (pobre, trista i dissortada més que mai) no és català,
tot i que vulgui aparentar-ho, perquè no és català aquell que no sent el seu
país (en aquest cas: Catalunya) en el fons del seu cor i vol per aquest el
millor, sense haver d’estar sota el domini d’un altre (en aquest cas: Espanya).

Ho sento molt per
aquells que pensen el contrari, però personalment considero que només és català
aquell que se sent català i no espanyol, aquest últim s’ha d’entendre en el
sentit de rebutjar la identitat de Catalunya com a poble. Amb tot no vull pas
negar la possibilitat de sentir-se també d’un altre país, però sense que per
això s’elimini l’altre, com alguns que se senten espanyols pretenen. Aquells
que pensin que les dues opcions són possibles divagaran bicèfals per sempre
entre el que és i el que no és. Un exemple prou evident el trobem en aquells
que s’anomenen ciutadans i barregen
les dues llengües de manera que ja no se sap ni què és el que diuen.

“Cal dir i pensar que el
que és sigui; perquè hi ha ésser, però no hi ha no-res. T’incito que ho
entenguis. Així t’aparto d’un primer camí de recerca i després d’aquell per on
els mortals que res no saben divaguen bicèfals, ja que en el seu pit guia la
incapacitat. Gent sense discerniment, per als quals l’ésser i el no ésser són
considerats el mateix i no el mateix, i per als quals de totes les coses hi ha
una doble direcció.”
Parmènides, Fr. 6

Un apunt final: On estan
aquells que deien que procurarien pel bé del país costés el que costés? Amb un
president andalús a Catalunya em penso que ja està tot dit. Visca la perpètua
Feria d’Abril en què viurem els propers anys! Tot gràcies a una esquerra
catalanista (Ai! He dit catalanista?) on la independència ha esdevingut una
paraula que només es pronuncia en la intimitat.

[@more@]



1 comment so far ↓

#   Marc Corbera on 11.08.06 at 10:19     

Amb Convergència, dubto molt que Artur Mas hagués estat un president catalanista.

CIU és ben regionalista (o autonomista). Almenys el PSC és d’esquerres.

Ja veurem si en el futur podem fer el que se’n diu el pacte nacional, però ara per ara, no ho veig massa segur.

Ja ho veurem. Salut!!