El canvi

Des de l’antiguitat s’ha volgut explicar perquè les coses canvien, perquè el que és no sempre és igual, de la mateixa manera. Simples modificacions o transformacions? Els primers científics-filòsofs grecs preocupats per la naturalesa o physis van observar l’esdevenir de totes les coses i proposaren diferents explicacions. Per uns tot canviava (“Panta rei” tot flueix, deia Heràclit), per altres només era una il·lusió provocada pels sentits (immutabilitat de l’ésser, defensava Parmènides). Per uns el que és pot deixar de ser el que és i esdevenir quelcom de diferent. Per altres el que és sempre és i no pot deixar de ser el que és. Dues possibilitats: Ésser i no-ésser o ser sempre el mateix. La primera segons Parmènides era la via de l’opinió per on es perden els ignorants, la segona era la via de la veritat. També, podia existir una altre via, però aquesta era impracticable: que el que és no sigui i el que no és sigui.

Amb tot, si s’accepta el canvi el problema és explicar com es produeix, quines són les causes que provoquen que el que és ja no sigui el que és? Si no s’accepta el canvi, aleshores deixa d’existir el problema d’explicar el canvi, perquè ja no és necessari. Aristòtil, es va dedicar a trobar quines eren les causes del canvi. Altres com Plató, el van reduir a un món sensible farcit de falses aparences i contradiccions. Només el món del pensament era real i vertader, en ell no era possible el canvi ni el moviment. Unes idees que ja no serveixen en el món canviant en què vivim. Fins i tot, avui en dia el pensament canvia. Canvien les aparences i canvien les idees. Tanmateix, hi ha alguna cosa que sempre roman igual. Serà la substància de la qual parlava Aristòtil?

Els temps canvien, deia la cançó de Bob Dylan, però malgrat tot hi ha coses que no canvien mai, que mai deixen de ser el que són. Segueix existint la pobresa, la fam, la misèria (sobretot als països del tercer món); segueixen existint les diferències, les discriminacions, les deportacions (immigrants traslladats que ignoren el seu destí final); segueixen existint les manipulacions, els maltractaments. El peix gran segueix menjant-se al peix petit. Realment existeix el canvi?

Fr.8 Sols un discurs possible resta: l’ésser és. I tot ens mostra que no ha estat engendrat i que no és moridor, car és únic, inamovible i sense fi. No ha estat ni serà mai, perquè és ara mateix sencer i, a la vegada, u i continu. Si no, quin origen tindria? Com, d’on podria haver sorgit? No permetré que diguis o pensis res d’allò que no és , puix no és expressable ni pensable que no sigui. Per quina necessitat hauria esdevingut ésser més aviat o més tard si no prové de res? És, doncs, necessari que sigui absolutament o que no sigui. Mai cap força de fe no permetrà que, d’allò que ha estat, en neixi res, llevat d’allò mateix. Així, ni fer-se ni destruir-se no és permès per la Justícia (Dike), com si s’hagués relaxat, ans, al contrari, manté les cadenes fermes. Veredicte sobre el cas : o és o no és. Certament, ja està decidit que una via és impensable i inexpressable (perquè no és una veritable via), però que l’altra, tal com és, és autèntica. Parmènides

[@more@]