Som orgullosos

Una de les coses que possiblement ens distingeix d’alguns altres animals és l’orgull. Tots en més o menys mesura tenim el nostre orgull i ens sentim orgullosos del que fem. En nom de l’orgull però, també podem arribar a fer grans barbaritats com a espècie. Encara que alguns animals presentin alguns trets pròxims al que entenem per orgull, segurament no arriben a ser conscients d’aquest sentiment, com ho som nosaltres, els anomenats humans. Ara bé, si mirem que diu l’enciclopèdia catalana sobre l’orgull trobarem dues entrades ben diferents: per una banda l’orgull és l’excés d’estima de si mateix, dels propis mèrits, que fa que hom es cregui superior als altres; i per altra es pot entendre com un sentiment legítim de la pròpia dignitat o de les pròpies obres. El primer sentit es dóna en aquells que es pensen ser millors, superiors a la resta. En podem trobar exemples en totes aquelles actituds racistes, masclistes, feixistes… en les quals es tracta al que és diferent sense respecte ni dignitat, perquè són considerats com inferiors. En aquest sentit l’orgull no és legítim i tampoc desitjable. Fàcilment l’orgull, quan es presenta d’aquesta forma, es pot convertir en arrogància, és a dir, en un orgull agressiu, insolent, de qui s’atribueix importància, valor, dignitat, poder, excessius.

En canvi, el segon sentit que pot tenir el sentiment de l’orgull sí que és legítim i desitjable, sobretot perquè ens pot ajudar a defensar-nos de l’altre tipus d’orgull, del d’aquells que volen trepitjar-nos. Tots ens hauríem de sentir orgullosos del som i del que fem, sempre i quan no perjudiquem a ningú i mantinguem una certa dignitat i respecte cap els altres. Amb tot, no sempre és així, no sempre ens sentim orgullosos del que som, del que fem en el dia a dia, de la nostra feina, tan bona com qualsevol altra, de tot el que hem obtingut amb el nostre esforç. Al no fer-ho ens estem automaltractant, ens estem considerant com a éssers inferiors, sense dignitat. El mateix podem aplicar a les diferents nacions, països, societats. Ens hauríem de sentir més orgullosos de pertànyer a un petit país, a una petita nació sense Estat, de tenir una llengua minoritària. Si no ho fem així, ens vindran altres amb un orgull excessiu, creient-se superiors; aleshores, sense poder fer-hi res haurem perdut la batalla.

“Pretendernos el centro de todo es una especie de impiedad cósmica que se vuelve al final contra nosotros. Ya es involutivo pensar bajo el prisma de lo “absoluto” o de la “pureza”, tanto en aquello que creemos conocer como en lo que imaginamos controlar. Es este modo, en la ciencia no menos que en la ética, el hombre puede volverse presa de su pròpia arrogancia. Pero , sobre todo, es que los complejos individuales y el malestar colectivo que pueden llegar a provocar una idea o un propósito desproporcionados, faltos de “piedad cósmica”, no compensan el incierto honor de haberlos lanzado al vuelo y obstinarse en mantenerlos.” N. Bilbeny (1977): La revolución en la ética. Hábitos y creencias en la sociedad digital. Ed. Anagrama. B.

[@more@]



1 comment so far ↓

#   eloi bonnoi on 09.15.06 at 19:16     

Una cosa és la dignitat humana i una altra ben diferent és la Hybris. Per exemple: Antígona (de Sòfocles) representa la dignitat humana per damunt de lleis i estats, mentre que Creont (el tirà de l’obra) es deixa perdre per la hybris. Lo “fotut” del tema és que sovint no sabem distingir entre una i altra i acabem anomenant “dignitat” el que, en el fons, és pura hybris.
atentament
eloi